| Recull d'articles de la revista de l'Associació - 1 | |
| Pàgines 1 - 2 - 3 |
Índex dels articles publicats en aquesta pàgina:
1. Els animals volen certes comoditats.
(J.Mª Viñolas)
"Hem de procurar el benestar animal per a una bona productivitat i qualitat"
2. Carta del diable a les famílies. (Mn. Josep
Martín)
"Espero que seguiu els meus consells. Si ho feu, ens veurem aviat i això ho desitjo
ardentment" (el diable)
3. Vull un jardí sempre florit.
(J.Mª Viñolas)
"El millor jardí no és el més perfecte tècnicament sino el que -amb els
coneixements necessaris- és cuidat amb més estima"
4. Tradicions oblidades? (Joan Rosselló)
"On són en aquest món vitícola aquelles especialitats tradicionals tan lloables
com els rancis o les misteles que s'han perdut?"
5. Nova normativa sobre la vinya i el vi.
(Lluís Coll)
"Per fi s’ha decidit variar la vella normativa dictada al 1970"
6. Alternatives en el món rural. (Miquel
Rusiñol)
"El que encara manca és aquell esperit "aventurer" que fa que els homes es
llencin a fer "coses noves", amb iniciativa i responsabilitat"
7. Importància de l'aigua en
el reg i la fertirrigació. (Jaume Tort)
"La necessitat d' aigua oscil·la tant diàriament com dintre del període vegetatiu
de la planta"
8. L'altra fil·loxera.
(Rubén Moris)
Al
nostre Penedès no estem afectats per aquest flagell, però estem començant a patir
"L'altra fil.loxera".
9. Educació de l'amistat. (Joan Casas - G. del Castillo)
"Pares permisius: fan que els fills siguin egoistes i febles"
10. La conversa, una qüestió d'oïda.
(Joaquim Casas)
"Les fases del diàleg són quatre: ESCOLTAR, ESCOLTAR, PREGUNTAR i en darrer lloc
PARLAR"
11. La família, agent pacificador. (Mn. Josep
Martín)
"Amb la família passa el mateix que amb la terra natal: l'estimo no perquè sigui la
millor, sinó perquè és la nostra"
12. Comercialització de vins i caves. (Joan
Farreras)
"...Però sempre començo dient-li que en el món del cava totes les
ampolles són verdes"
13. L'ofici de pares. (Revista de
Bell-lloc)
"...un dels oficis més transcendents que pot exercir un home o una dona"
14. Monsenyor
Escrivà de Balaguer i les Escoles Familiar Agràries.
"A través d´aquestes, cercava una autèntica promoció general de les capacitats de
la persona i que portessin a una necessària millora de la qualitat de vida en el
camp"
15. Els joves i l'Església. (Mn. Josep Martín)
"Els joves són el futur. Sóna a tòpic, però és cert"
16. Quant ens costa el diumenge?. (Mn. Josep Martín)
"La realitat s’imposa: creient o agnòstic, ningú pot festejar res tot
sol."
17. Entrevista al Sr. Antoni
Massana. (Antic
president de l'Associació)
"...els responsables de Caixa Penedès van quedar sorpresos de la gran participació
de les famílies a l’Escola"
18. En els 15 anys de l'Associació.
(J.Mª Viñolas)
"Amb quinze anys pel darrere i els Déu vulgui per endevant, Camp Joliu no és només
el lloc on es porten els fills, sinó el lloc on tots podem millorar"
19. Entrevista a un antic alumne (Marià
Bigordà)
"... Jo em pregunto: quina escola ho té tot això?"
20. Educar per la llibertat (Pau
Saumell)
"En
educació, l’autoritat no és la llei del més fort"
Articles
posteriors -- (Pàgina 2)
Articles posteriors -- (Pàgina 3)
1) ELS ANIMALS VOLEN CERTES COMODITATS.
Començo aquest article amb una frase que en el moment de la Creació Déu digué a l'home: "Procreeu i multipliqueu-vos, empleneu la terra i domineu-la, i sotmeteu els peixos del mar i els ocells del cel, i totes les bèsties que es mouen damunt la terra"; i és que en corren alguns que crec en fan un gra massa del benestar animal, suposo que perquè no distingeixen l'essència dels animals amb la dels homes.
És cert que els animals no són màquines, que la seva vida mereix un respecte i cal evitar-los sofriments i maltractes indeguts; però interpreto la frase de la Bíblia com que les bèsties són sers vivents sotmesos a l'acció racional dels homes (cria racional). Això fa que s'hagin modificat les condicions de vida natural dels animals amb l'objectiu d'intensificar la producció amb modernes tècniques. Aquestes noves condicions han accentuat la influència de l'"ambient intern" del local sobre el creixement i sanitat animal.
No podem dubtar que l'explotació intensiva té moltes aventatges, com un millor maneig, més mecanitzat, reducció de l'espai necessari,... però també té greus inconvenients, com les baralles més freqüents que porten a dominàncies i inclús al canivalisme, la major mortalitat en algunes espècies, trastorns reproductius deguts a la falta d'exercici físic, menys instint maternal en les conilles o en les ovelles,...
La ventilació -sobretot si la granja és bastant tancada- té molta importància tant per regular la temperatura i humitat com per airejar els gasos carbònic, amoníac i sulfhídric que fàcilment s'acumulen i poden fer-se més o menys tòxics. Els excesos d'humitat són dolents perquè al condensar-se provoca humitats on s'hi desenvolupen tot tipus de microbis. Convé evitar temperatures extremes, que fan que creixin menys o apareguin problemes respiratoris o digestius.
Les OVELLES i les CABRES presenten problemes quan les humitats són altes: els perjudica a la llana, els unglots i afavoreix moltes malalties. Per tant és bo que aquests locals siguin ben ventilats però evitant les corrents d'aire. No són gaire sensibles al fred però millor que les temperatures es mantinguin per sobre dels 8 en les ovelles i dels 10 en les cabres.
Els CONILLS són molt sensibles a les altes humitats relatives. Si fa uns 25 de temperatura, la humitat ha d'estar entre 50-65% i del 65-75% si la temperatura és d'uns 17 graus. La renovació d'aire ha de ser homogènia a tota la nau i d'uns 3,5 m³/Kg i hora; que no hi hagi corrents d'aire fortes (0,1-0,2 m/s) i un nivell de CO2 de 0,06 a 0,08% en l'aire. En quant al volum d'aire que es necessita per conill s'estima en 2,5 Kg. conill/m³ en mares i en 4,5 en els d'engreix. La llum estimula la reproducció del conill: si els dies són curts disminueix la fertilitat. Va bé allargar els dies amb llum artificial. Es procuraran unes temperatures entre els 12 i els 18 , però els recents nascuts han de tenir en el niu uns 30 . Quan hi ha temperatures massa altes, els conills perden la gana, baixa la fecunditat, hi ha dificultat en les cubricions, poden haver-hi aborts embrionaris i baixa la fertilitat dels mascles.
Una curiositat és que les cries neixen cegues, sordes i amb un escas sentit de l'olfacte. La conilla reconeix a les cries per l'olfacte; per això si s'en posen de nous a la gàbia, convé fer-los adquirir l'olor de la camada.
En quant al BOVÍ DE LLET cal dir que aguanten bé el fred i els perjudica tant les altes temperatures que deixen de menjar, no es veuen els zels, baixa la fertilitat i baixa el greix de la llet. Les òptimes són de 10 a 16 en animals adults i de 15 a 20 en els petits. El BOVÍ DE CARN no és massa delicat a les temperatures, només que procurarem evitar el fred excessiu i les corrents d'aire. Les temperatures òptimes són de 14 a 21 i la humitat relativa del 70 al 80%. L'espai necessari per animal, en l'engreix per lots, està regulat per la norma 91/629/CEE: 1,5m²/vedell com a mínim.
En l'AVIRAM les noves normes suposaran un gran cost per a moltes granges. A Espanya suposarà unes despeses a efectuar de 7.000 mil.lions de ptes. ja que s'hauran de canviar uns 13 mil.lions de gàbies per a 42 mil.lions de ponedores. Les moltes protestes que alguns grups han fet pel benestar animal han portat a la CEE a crear la directiva 113/86. Entrarà en vigor a partir de l'1 de gener de 1995 i totes les gallines hauran de tenir: 450 cm² de superfície útil, 10 cm. de menjadora/au. 10 cm. de bebedora en canal o 2 abeuradors per gàbia. L'alçada mínima de la gàbia haurà de fer 35 cm. i 45 cm. en un 65% d'aquesta. La inclinació màxima de la gàbia serà del 14% (8 ). S'hauran d'inspeccionar les aus una vegada al dia i tenir una alarma per avisar si s'espatllen automatismes,... Està molt bé tot això per als animals i la seva rendabilitat, però no podria haver sortit abans aquesta llei o no ens podrien deixar més temps per adaptar-nos-hi?
Sabem que els pollets volen escalfor: es recomana de 28 a 32 . Les altes temperatures en les gallines fa que es tornin lloques o que els ous tinguin la closca tova. Les millors temperatures son de 18 a 25 . Per sota de 18 (14 a 17) ja mengen més pinso del normal i es tornen més nervioses, sense afectar la producció. De 10 a 13 tenen més necessitats calòriques i més consum. Beuen menys aigua perquè la troben freda i també perquè en perden menys per l'excretor. Així aprofiten malament els aliments, les dejeccions son seques produïnt inflamacions i el conseqüent picatge entre elles. Per sota de 9 tot això és més exagerat; al fer fred es tanquen les finestres i comporta un augment de la concentració d'amoníac (NH3) que les irrita els ulls i les vies respiratòries.
La llum estimula en l'aviram la producció d'ous. És per això que convé fer durar el dia 16 hores, amb bombetes, quan fan dies curts.
En el BESTIAR PORCÍ es recomanen temperatures de 12 a 18 pels adults. Per sobre o per sota porta un augment del greix en l'animal. Si per sobre, perden la gana, baixa la fertilitat (sobretot si passen més de 10h. a uns 30 ) i no es noten els zels. Les baixes humitats relatives provoquen la pols que augmenta la contaminació microbiana i resseca les mucoses donant malalties respiratòries. Si els porcs ens embruten molt el terra, pot ser degut a que hi hagi corrents d'aire, a que el pinso sigui massa humit, a massa llum en el lloc de descans o a que falta més separació de les zones del compartiment. La falta d'espai pot portar-los al canivalisme o menjar-se les cues (també degut a una alta humitat relativa) i a la ingestió de purins i fems que sol anar lligat a una falta d'aliments o de vitamines.
En aquesta qüestió de la densitat dels animals s'adrecen principalment les noves directives de la CEE. La 91/630/CEE estableix la obligatorietat de que totes les explotacions de porcs compleixin unes condicions mínimes a partir de l'1 de gener de 1994. Les ja costruïdes es podran anar adaptant fins al 1998. Les condicions mínimes són de 0,15 m²/cap en animals menys de 10 Kg. De 0,20 m²/cap en els de 10 a 20 Kg. i progressivament fins a 1 m² els de més de 110 Kg. Els mascles han de disposar de de 6 m², amb llibertat de moviment i prop d'altres porcs. A partir de l'1 de gener de 1996 no es podran fer instal.lacions en que les truges es lliguin en qualsevol de les seves fases productives. Les granges afectades en aquesta data es podran anar adaptant fins al 2005. Referent als garrins, estarà obligat a instal.lar fonts de calor i zones de lliure moviment. Es prohibeix la castració sense anestèsia després de les 4 setmanes i el tallar les cúes o seccionar dents a partir dels 7 dies. S'estableix una lactació mínima de 3 setmanes,...
N'hem dit moltes i n'hem dit poques, el cas és que hem de procurar el benestar animal per a una bona productivitat i qualitat. Sembla que una cosa porta l'altra, però la primera no ha de foradar-nos la butxaca, tot i que alguns voldrien fer-nos menjar garrofes als pagesos. Les garrofes són pels porcs, i aquests per omplir el nostre rebost.
Josep Mª Viñolas i Esteva. Enginyer Tècnic Agrícola en Explotacions Agropecuàries.
2) CARTA DEL DIABLE A LES FAMÍLIES
Benvolguts amics,
Us escric amb la intenció de contrarestar els efectes de la "Carta a les Famílies" que us ha enviat Joan Pau II.
... Ens encanta la vostra passió ecològica, especialment l'amor que sentiu pels animals. Vaig assistir, emocionat, a Barcelona a l'acomiadament de l'orca Ulisses i, si hagués pogut fer-ho, hauria plorat molt a gust amb vosaltres. És admirable l'interés que teniu per la vida animal unit a la indiferència que sentiu per la vida humana. Resulta una contradicció monumental, encara que sigui molt aplaudida en aquests indrets.
Celebrem el protagonisme creixent de la televisió a les llars. Entre els dimonis també és molt rar el diàleg familiar. Seguim amb molta atenció les estadístiques i els índexs d'audiència. Són un instrument de treball que ens permet fixar la plantilla de dimonis necessaris per a temptar els homes. Darrerament, l'atur ha crescut de manera alarmant i Satanàs ha proposat que es repeteixi el poc treball que ens deixa la televisió, perquè aquí treballar no és només un dret, sinó un mandat constitucional.
Alguns programes són tan idonis per a les nostres finalitats que han estat guardonats amb al Pere Botera de l'Acadèmia de l'Avern. Els més escabrosos són analitzats en taules rodones i cine-fòrums per a diables joves i inexperts; són molt eficaços per ensinistrar-los en l'art de seduir els homes.
Està demostrada, per tant, l'altra funció educativa de la televisió i el seu poder per aconseguir la cohesió familiar. Aquests escrúpuls de Joan Pau II respecte dels mitjans de comunicació són infundats. Així que deixeu-lo pontificar, però no li feu cap cas.
Espero que seguiu els meus consells. Si ho feu, ens veurem aviat i això ho desitjo ardentment.
EL DIABLE.
3) VULL UN JARDÍ SEMPRE FLORIT.
Quan pensem en un jardí, ens l'imaginem ple de flors, plantes i amb una gespa verdíssima. A l'hora de la veritat, les flors tenen temporades, cauen les fulles de les plantes i la gespa s'esgrogueix. El jardí ha de fer bonic i per això s'ha de cuidar, saber el que es planta i tenir una mica de gust. Al contrari d'un camp que li hem de demanar uns beneficis, el jardí ens porta despeses: comprar alguna planta o cert manteniment. Ha de ser un hobby, una manera de oblidar-nos de les ocupacions habituals o de la televisió i que ens doni certes satisfaccions. Fixem-nos en els pobles d'Holanda: (recordo el viatge que hi férem amb els alumnes) després de sopar -sopen abans de les sis de la tarda- és l'hora de cuidar els jardins. Acabada la feina és la seva segona ocupació i els serveix per a treure l'estress que porten des de les sis del matí. Això fa que tinguin els jardins que tenen.
Ens agrada veure que el jardí fa goig, uns racons florits, una gespa ben tallada, una combinació d'arbres de fulla caduca i de perenne, uns colors ben verds fruit de l'aigua i l'adob necessari, que no hi hagi males herbes als camins o sota les plantes i que cada vegada que s'hi passa es pugui dir: això sí que és un jardí!; i és que compleix la seva missió.
A vegades els jardins són massa enfarfegats: hi ha masses coses, mal posades, que floreixen al mateix temps i que a l'hivern fan llàstima. D'altres tenen tantes coloraines que fan mal d'ulls si no és que són simplement verds. Hem de procurar que en els nostres jardins, hi hagi sempre alguna planta que els doni el toc de color o de gràcia. També podem tenir en compte el color de les plantes no florides i que poden contrastar prou bé. Totes les setmanes de l'any hauríem de poder posar un ram de flors a l'entrada fruit del nostre jardí. De plantes n'hi ha de molts tipus, característiques, facilitat d'adaptació i preus. De totes les plantes que es fa menció (algunes de les moltes que hi ha), caldrà estudiar-ne les seves possibilitats al nostre jardí.
L'HIVERN. Són els mesos més difícils per a què el jardí estigui florit. Tot i així al desembre podem tenir algunes flors que ens provenen encara de la tardor. Els gladiols de nadal i les nadales son unes flors ben vistoses. Més discretes són les d'algunes plantes aromàtiques com el romaní.
A principis d'any ens floreixen alguns arbres com acàcies, nesprers del Japó i mimoses que ens donaran tonalitats blanques i grogues. Cap al febrer o març tenim les hortènsies d'hivern, ciclamens i llessamins de flor petita. També floreixen els ametllers.
S'han de tenir en compte aquelles plantes que floreixen molt tot l'any com les margarides i els geranis, que ens poden donar també alguna flor en aquesta època encara que no sigui la més indicada.
LA PRIMAVERA. En aquest temps de l'any hi ha moltes més possibilitats. Comença pel març florint les violetes, carolines, i alguns lliris. També coincideix amb l'època de florir el marfull i les camèlies, els cirerers, pereres i pruneres de blanc, i de rosat els presseguers. Més cap a l'abril floreix el castanyer d'Índies o bord, els lilars, les peònies i els lliris d'aigua. Pel maig (mes de les flors i de la mare de Déu) hi ha molt per triar: comencen a florir la majoria de rosers, els llaurers, l'arbre de l'amor o de Judes, els codonyers amb vistoses flors blanques com també ho són les dels llimoners i tarongers. També podem tenir tulipes, lliris blaus, margarides, calabruixes o muscari i alegries.
Tres arbres molt decoratius d'aquests mesos són les magnòlies i el saüc de color blanc i els magraners de color vermell. Ens donaran flors fins tot l'estiu les dàlies, gladiols, buguenvil.lies i lantanes.
A L'ESTIU encara duren algunes flors primaverenques, però son molt típiques d'aquesta època els clavells, algunes begònies, fúcsies, geranis, gessamins, roses místiques, petúnies, hortènsies, etc.També floreixen les iuques i troanes de blanc, les gerberes i els baladres.
A LA TARDOR ja van quedant menys plantes florides. Encara conserven bastant les flors les lantanes, petúnies, roses místiques, begònies, estrelitzies, gessamins,... És l'època de les clavellines, narcisos de tardor i de les roses de Sta. Catarina (hibiscus) de color rosa. El fet de què quedi al jardí una combinació de plantes que perden la fulla amb altres de perennes té el seu encant de color: uns verds que s'engrogueixen o enrogeixen amb uns altres verds més vius, fruit de les humitats o pluges pròpies del temps.
Això és una breu pinzellada d'algunes de les moltíssimes flors que podem trobar en el jardí al llarg de tot l'any. A partir d'aquí ve el gust i les possibilitats; les ganes i la dedicació de cadascú. La bellesa del jardí és per a qui ho sap apreciar un reflex de l'interior de la persona. El millor jardí no és el més perfecte tècnicament sino el que -amb els coneixements necessaris- és cuidat amb més estima.
Josep Mª Viñolas Esteva. Enginyer Tècnic Agrícola.
Catalunya ha esdevingut a efectes vitícoles, una regió amb important renom i una sèrie de Denominacions d'Origen de prestigi conegudes arreu del món i que fan patir a més d'un competidor europeu. Els nostres vins han arribat a uns alts nivells de qualitat, després dels grans avenços i canvis en la tecnologia vínica, imposats per les exigències del sector i del mercat.
Tots els productors s'han abocat a la producció de vins de qualitat i caves, que en molts casos han esdevingut molt uniformes a causa de les varietats d'origen, dels sistemes d'elaboració i la procedència dels vins.
Hi ha excepcions però; hi ha qui recerca noves aromàtiques i noves tècniques d'elaboració per sortir de la monotonia perillosa de la uniformitat.
Hom es pregunta, on són en aquest món vitícola aquelles especialitats tradicionals tan lloables com els rancis o les misteles que s'han perdut?, per què no promocionar quelcom tan nostre i per què el mercat no ho demana?. A Camp Joliu volem tornar a reviure les sorprenents qualitats aromàtiques i gustatives de la mistela i és per això que aquest any en un acte quasi reivindicatiu de les nostres tradicions, hem elaborat mistela al nostre celler. Això no vol dir que no estem al cas de la recerca de noves formes d'utilitzar els productes vínics, doncs hem elaborat també vins i licors amb base vínica.
Creiem que a una entitat on hi ha l'especialitat d'enologia, també hi tenen cabuda els productes tradicionals per tal de preservar-los de l'oblit ensenyant als futurs cellerers els secrets de l'elaboració d'aquestes especialitats tan arrelades a la mediterrània i a la nostra cultura.
Joan Rosselló.
5) LA NOVA NORMATIVA SOBRE VINYA I VI
Per fi s’ha decidit variar la vella normativa dictada al 1970 sobre la vinya i el vi que ens discriminava respecte d’Europa en reg i enriquiment de sucres al most per incrementar el grau.
Per al vi de taula, ara s’ha autoritzat el reg legalitzant una pràctica fins ara tolerada.
Cal tenir en compte, però que aquesta sanció afecta a poques Ha. a Catalunya, ja que la majoria estan en Denominacions d’Origen i en aquestes només s’ha donat la possibilitat d’autoritzar el reg en cas que les condicions ecològiques ho aconsellin, prèvia autorització de l’Estat membre i possiblement amb l’assessorament de les D.O.
En aquestes hi ha uns límits de producció/Ha. (al Penedès són uns 12000 Kg/Ha)que a la majoria de zones ja s’hi arriba i supera, per tant, la incidència serà baixa i més, en pocs casos es podrà utilitzar i rendabilitzar aquesta instal·lació, i en els llocs on realment seria rentable no es té l’aigua suficient per regar.
Respecte l’addició de sucres, es permet afegir most concentrat (no altres sucres) en les campanyes i zones que doni baix grau per raons climàtiques, i amb l’autorització prèvia de l’Estat membre. Encara no ens equipara a Europa, però és un gran avenç i legalitza una pràctica que a moltes zones ens vèiem obligats a fer molts anys i amb el risc de ser multats.
Una millora que s’ha introduït en aquesta llei és la durada del dret de replantació fins a 8 campanyes de la declaració del dret d’arrencada. 7 anys era agrònomament insuficient per descansar la terra i 8 anys queda prou just si es vol tenir una flexibilitat en la renovació de la finca.
Lluís Coll. Enginyer Agrònom - Professor de viticultura.
6) ALTERNATIVES EN EL MON RURAL
Observem que cada vegada els preus dels nostres productes baixen, posen quotes limitatives, importen de fora, etc. Què farem? Deixarem les nostres terres i el poble? Bé, penso què és difícil abandonar allò que s’estima i que fa que hom es senti orgullós.
Possiblement, el que encara manca és aquell esperit "aventurer" que fa que els homes es llencin a fer "coses noves", amb iniciativa i responsabilitat, sense esperar solucions de l’administració. Tampoc és qüestió de buscar solucions miraculoses amb aires milionaris; però penso que es pot fer una senzilla, però completa, labor d’observació de l’entorn immediat al que tots estem sotmesos. Amb això no pretenc pas donar la solució salomònica; simplement faig una crida a la imaginació i a l’esperit empresarial que tant ha caracteritzat al poble català. Ens podem preguntar que podem descobrir de nou en aquest entorn, que jo anomeno, i la veritat és que de vegades potser res, però moltes altres si que hi podem trobar allò que ens ajudarà com a vegades potser res, però moltes altres si que hi podem trobar allò que ens ajudarà com a complement en la nostra empresa; Tot és qüestió de plantejar-s’ho i no posar-se nerviós.
Sabem que l’agroturisme ofereix interessants oportunitats a aquelles zones que la natura ho permet, i a més, es conta amb ajuts; en alguns països europeus ja fa temps que funciona.
També recordo com a Suïssa el pagès es convertia en un mantenidor del medi rural i l’estat hi col·laborava. A França ja fa temps que estan treballant amb qüestions de producció artesanal relacionades amb el turisme rural. A la zona de Rupit (Collsacabra) funcionen alguns càmpings i alguna que altre festa popular-tradicional reanimada.
Moltes altres experiències podríem trobar, però més val que cadascú faci l’esforç de trobar-les, doncs així seran seves i amb ganes i il·lusió les pot treballar i obtenir un bon resultat.
Miquel Rusiñol
7) IMPORTÀNCIA DE L' AIGUA EN EL REG I FERTIRRIGACIÓ
L' aigua és el dissolvent imprescindible de les sals nutritives existents en el sòl i té una significació especial en els fertilitzants aportats per fertirrigació. A més, proporciona l'hidrogen i els electrons dels processos bioquímics i regula la temperatura de les plantes.
En els regs localitzats d' alta freqüència no es formen reserves d' aigua en el sòl i per tant s'ha de tenir molta cura en el cabal d'aigua a distribuir . Pel seu càlcul utilitzem l' evaporació en mm/dia i uns quoficients (6, 7.5 , 9, 11) que varien segons l' època de l'any en que ens trobem (març- abril-octubre, maig -setembre, juny, juliol-agost). Els cabals dels resultants podran acumular-se aplicant-los cada dos o tres dies com als mesos de més demanda de regar diàriament.
La necessitat d' aigua oscil·la tant diàriament com dintre del període vegetatiu de la planta. Les arrels perden la seva capacitat d'assimilació amb la manca d' oxigen quan es troben en una zona saturada d'aigua. Si la situació tarda més de 12 hores aquesta incapacitat es torna irreversible.
Els consums anuals d'aigua són aproximadament de: 6600 m3/ha en pomeres i pereres, 6800m3/ha en presseguers tardans, 5300 en oliveres, ametllers i vinya; 8500 en els avellaners i 13000 per nogueres .
En l'inici de brotació quan existeixen suficients reserves d' humitat en el sòl, només regarem en el cas d' aportació de fertilitzants .
Al fer fertirrigació, convé mirar la qualitat de l' aigua fent anàlisis d' aigua sobretot en l' època més salina ( l'estiu). Si l' aigua és "tova", es poden emprar sulfats i fosfats com a fertilitzants. En el cas contrari - aigua "dura"- es faran servir fertilitzants àcids per evitar incrustacions en les tuberies .
Referent a la qualitat biològica de l' aigua, val la pena tenir en compte que el seu magatzematge en estancs a plena llum afavoreix l' aparició de bactèries i algues . Aquestes es poden evitar fent dissolucions de 0,5KG. de sulfat de coure per cada 1000m3 d'aigua, o bé utilitzant el permanganat potàssic a dosi entre 0,2 i kg. per 1000 m3.
Finalment, si la instal·lació de reg esta ben dissenyada i la distribució de l'aigua funciona amb una uniformitat superior al 90%, l'aplicació dels fertilitzants serà quasi immillorable.
Jaume Tort.
8) L' "ALTRA" FIL.LOXERA -Des de Califòrnia-
Durant la meva estada a Califòrnia he experimentat una sensació molt estranya però que descriu la clara realitat dels temps en que estem. He tingut la sensació d'haver passat pel túnel del temps cap el futur i al final d'aquests he pogut contemplar com la concepció dels productes i comercialització prenen un altre caire dins de l'economia i consum.
És ben sabut que a Califòrnia les plantacions estan afectades en un 60 % per la fil.loxera, cosa que en poc temps tindràn solucionat i que per ells queda en un segon terme. La realitat és que al nostre Penedès no estem afectats per aquest flagell, però estem començant a patir "L'altra fil.loxera".
Les arrels d'una potent imatge de marca i producte (en el marc propi del Penedès) s'estan començant a veure molt afectades molt greument. Les arrels que sostenen aquesta imatge i producte, estan formades per: Màrketing, comunicació, publicitat, imatge, la coincidència d'opinions, la unió, els interesos comuns i l'esperit emprenedor no estan funcionant. Això fa tremolar aquest "imperi" que semblava que teníem. Els temps canvien i ja és hora d'adoptar un altre caire en la manera de fer les coses i prendre decisions contundents per erradicar aquesta malaltia.
Tot això en quant al tema que pertoca -sector vitivinícola-, però és aplicable a tots els productes agroalimentaris i agroindustrials que també es troben dintre del túnel i tots nosaltres no sabem o no volem sortir d'ell. Tècniques de produccio?, tecnologia?, qualitat?...no són interrogants per a ningú avui en dia. Aquests factors han arribat en tot el món vitivinícola i ens porten en un mateix punt de similars característiques: producte...; però després què? doncs bé , caldria prendre com a punt de partida aquelles arrels que abans he esmentat per tal de poder formar una fusió consolidant-se entre elles , tenim com a objectiu principal producte -consumidor per a poder sortir d'aquest túnel i consolidar una imatge.
Països com França, Itàlia, i fins i tot Estats Units tenint els mateixos recursos que nosaltres - fins i tot amb alguns aspectes pitjors- han d'aconseguir l'unió dels factors abans esmentats.
Qui no coneix el famós cas de Beaujolais noveau? Aquest vi Francès , per les seves característiques no vàlid per a la criança i envelliment. Ara bé , amb un encertat llançament publicitari i un Màrketing ideal ha assolit una gran fama entre els països consumidors de vi amb una imatge de vi" negre jove" malgrat que pels espert d'infima qualitat.
No creieu que tenim uns productes amb superior qualitat que molts? Doncs bé, ja veieu que ens manca alguna cosa i crec que encara hi som a temps però cal prendre decisions comuns i amb curt termini de temps. La sortida del túnel es pot tencar en qualsevol moment ja que estem en un món on la competència no perdona.
Rubén Moris. Alumne de primer curs del Ceimp.
L'amistat juga un important paper en el desenvolupament de la personalitat dels fills en les diferents edats: aprenen a conéixer-se millor; tenen més confiança en les seves possiblitats; desenvolupen la pràctica de virtuts convivencial;, sinceritat, generositat, comprensió...
Els pares preocupats per desenvolupar en els seus fills actituds d'amistat haurien de preguntar-se fins quin punt l'ambient familiar va en aquesta direcció:
-Hi ha distanciament o relacions amistoses entre els menbres de la família .
-Hi ha individualisme o cooperació en el treball i en el lleure.
-Hi ha penalització o gratificació de les conductes socials dels fills.
-Casa tancada o oberta als amics dels fills.
-Pares sense amics o pares amb amics.
Hi ha, però, actituds que obstaculitzen clarament l'amistat:
-Pares que ignoren o no dediquen gens de temps als seus fills: aquests no veuen la casa com un lloc de trobada sino com una residència, un hotel.
-Pares dominadors, possesius, autoritaris: els seus fills son molt irritables, inpulsius i agresius; desenvolupen una personalitat insegura i inestable i tenen dificultats d’adaptació.
-Pares sobre-protectors: els fills són molt egocèntrics i no aporten res al seu entorn social.
-Pares permisius: fan que els fills siguin egoistes i febles.
Es importantíssim que les relacions familiars (entre marit-muller, pares - fills, germans...) siguin armòniques i satisfactòries.
Joan Casas. (Extret del llibre:"Educació de l'amistat" de Gerardo Castillo)
10) LA CONVERSA : UNA QÜESTIÓ D’OÏDA
-Saben, sabem, sé escoltar? molts cops em fixo en els diàlegs ,en les converses dels nois i en les nostres, i em pregunto: sabem escoltar als altres? Crec que és un detall de bona educació funamental i que ens estalviarà molts problemes.
-Escoltan el que diuen els altres els donem l’oportunitat d’expressar les seves idees, els mostrarem el nostre respecte i, a més, nosaltres mateixos ens enriquim.
-S’ha d’escoltar amb atenció, amabilitat, tolerància i comprensió. No ens podem mostrar indiferents, o intentar tallar el fi de la conversa.
-L’atenció és el primer deure del que escolta, evitant tota distracció .
Cal interessar-nos i aprofitar el que ens diuen (amb exclamacions , breus observacions, gests amables i d’assentiment ) escoltant fins el final.
-Per últim, només em referiré a una qüestió que ens digué un gran orador i pedagog,
"Les fases del diàleg són quatre:
ESCOLTAR, ESCOLTAR, PREGUNTAR i en darrer lloc PARLAR".
Pensem-hi una mica, ho fem així?
Joaquim Casas.
11) LA FAMÍLIA, AGENT PACIFICADOR
No descobreixo la pólvora si dic que el futur de la societat es juga avui dia entorn la concepció del model familiar. Així sembla que s´entén des de les Nacions Unides en proclamar 1994 l´Any internacional de les famílies.
Institucions públiques i privades, socials i religioses multipliquem les iniciatives. La Generalitat de Catalunya, per exemple, ha preparat el pla Integrat per la família. I jo acabo de rebre una invitació per participar en un cicle de conferències els dies 7 i 8 de febrer, a Castelldaura, centre cultural de Premià de Dalt, que fa servir l´Opus Dei. El programa destaca la presència del cardenal López Trujillo, president del consell Pontifici per a la família, i a l`acte de clausura, la de l`arquebisbe de Barcelona, Ricart M. Carles.
Només em de donar una ullada al panorama internacional per comprova que la convivència social es veu amenaçada pels extremisme de la violència. La família a de ser la primera escola d`humanitat i tolerància. La seva contribució és determinant per a la salvaguarda i promoció de la convivència pacífica:(La família-afirma Joan Pau II-és l`agent primari d´un futur de pau).
La raó, al meu entendre, és prou clar. En néixer, s´entra la família, un món reduït i a la vegada d´unes dimensions incalculables. S´entra en contacte amb la varietat comuna de la humanitat, amb un grup de persones amb virtuts comunes i també amb defectes comuns; amb veus ordinàries, i ments ordinàries i manies que, de vegades, semblen insoportables. Malgrat això, l´afecte natural realitzat el prodigi de superar l`enuig. Amb la família passa el mateix que amb la terra natal: l´estimo no perquè sigui la millor, sinó perquè és la nostra.
El mèrit de l´afecte familiar consisteix en el fet que pot unir el qui més radicalment no ho estan: en el fet que estima el fills no només (si són bons minyons), o l´esposa si es conserva físicament, o el mèrit si assoleix l´èxit en la professió. És un efecte que resisteix la decepció. En definitiva, és el més catòlic de tots els amors, el més universal i obert, perquè conviu en pau amb la mostra d´humanitat que de fet se li dóna. Estima els membres de la seva família perquè són seus, no perquè siguin perfectes.
Espero poder escoltar quelcom d´això als conferenciant de Castelldaura. Perquè les virtuts domèstiques ( comprensió paciència, un tracte afectuós i una solidaritat recíproca)( donen a la comunitat familiar -com subratlla Joan Pau II- la primera i fonamental experiència de pau).I tinc la confiança que l´ONU també i digui, ja que és en l´àmbit familiar on es forja la identitat i on és possible de prepara cadascun dels homes per a un futur de concòrdia.Aixó, doncs, protegir la família és reforça els fonaments per a la construcció d´una convivència harmònica entre tots els pobles.
JOSÉ-MARTÍN GIMÉNEZ, doctor en TEOLOGIA
12) COMERCIALITZACIÓ DE VINS I CAVES
Als seixanta quan van sortir els primers SEAT 600, el meu avi em diu que era impossible triar el color.
Diu que hi havien unes llistes on t’apuntaves i esperaves que t’arribés el torn per anar a buscar el cotxe. Però del color... ni parlar-ne.
De colors n’hi havia de tres tipus: blanc , negre i vermell.
Ara, uns trenta anys més enllà, hi ha no SEAT, sinó 30 marques o més. I no un model , sinó setanta o cent més. I no tres colors , sinó tots els que vulguis. Si no el tenen... "t’el pinten".
Què deu haver passat amb aquell sector? Potser és que ha evolucionat, o que?
És clar, l’únic que pot haver passat és que ho hagi fet.
I què significa evolucionar? Doncs bàsicament vol dir que s’ha crescut, i s’han cobert demandes de mercat i han sorgit competidors que ho fan tan bé o millor que nosaltres ( i sinó recordeu que li ha passat a la mateixa SEAT).
Creieu que actualment algun fabricant (també a nivell mundial) es preocupa del procés productiu i de la qualitat del seu producte? Òbviament i rotundament , si . Imagineu-vos el que passaria un model de la FORD no respongués a les exigències dels seus usuaris, o si els concessionaris no tractessin els clients com cal. Quants anys creieu que duraria la marca esmentada oferint aquest producte? No sé què penseu, però jo diria que ben pocs.
I què fan aquests productors per vendre els seus "cotxes"? Jo penso que creen la necessitat del cotxe. I aquesta necessitat la proporcionen i li donen publicitat. I cada any treuen un model nou, amb més prestacions, amb més de tot...
Tot i així, tenen crisi i alguns cops no venen o perden diners.
De totes formes, haviem de parlar del món del vi i del cava. Parlem-ne!
En el sector dels vins i caves, la qualitat és important, com a l’altre, però ja va essent hora de que la donem per suposada. Ningú hauria d’atrevir-se a sortir de casa sense un producte de qualitat garantida, perquè amb ell, actualment ven la seva imatge i el seu prestigi això és molt car de perdre.
I que es fa, quines accions es porten a terme per a vendre aquest producte?
Aquí és on no sé què dir-li al meu avi.
Però sempre començo dient-li que en el món del cava totes les ampolles són verdes. Bé, totes excepte una.
Però d’això ja en parlarem en una altra ocasió.
Joan Farreras.
Un dels oficis més importants, més transcendents que pot realitzar un home i una dona durant la seva vida és el de pares. Sovint, enduts pel ritme frenètic del dia a dia, capficats en les ocupacions i preocupacions urgents, no tenim en compte que com a pares, estem exercint una professió d´una extraordinària importància en tots el sentits. Tenim entre mans una inversió única i irrepetible: els nostres fills, uns éssers humans que hauran de conjugar la formació que reben de nosaltres amb la seva llibertat i les seves circumstàncies per tal d´aconseguir allò que espera tota persona: la felicitat.
Per tant, la conseqüència del nostre ofici de pares arriba i s´icideix en tots els àmbits possibles. Com a pares, tenim una responsabilitat social, ja que els nostres fills hauran de contribuir perquè la seva comunitat sigui més perfecte, més justa, tenim una responsabilitat individual atès que la nostra acció ha d´anar encaminada a fer dels nostres fills unes persones harmoniosament desenvolupades en tots els aspectes de la formació; i encara tenim una responsabilitat transcendent en tant que la nostra tasca no es limita a fer dels fills unes persones equilibrades, madures i socialment positives, sinó que l´objectiu final, últim, és ajudar-los a aconseguir la felicitat eterna: el cel.
Però la pràctica del nostre ofici de pares no és solemne, ni espectacular, ni ostentós. No és una professió que es basi en decisions extraordinàries ni experiències brillants, sinó més aviat anar al contrari. La importància de l´exercici professional de ser pares s´amaga diàriament entre un bon grapat de detalls petits, insignificants, de decisions quotidianes, de paraules en minúscula, de roba bruta i de genolls pelats.
I doncs? ¿Com pot ser alhora un ofici tan fonamental i tan casolà (tan ple de normalitat)? la clau de volta que corona la nostra actuació com a pares i que explica la unió de magnitud de l´objectiu amb la " petitesa " (quotidianietat) dels mitjans és l´amor. Però no l´amor entès com un sentiment intocable i filosòfic sinó l´amor ficat en les paraules i els actes de cada dia.
És, doncs, imprescindible carregar d´amor les nostres accions, però igualment important és que aquestes accions siguin adients, que busquin l´objectiu proposat, que siguin " professionals " .
D´aquí es deriva directament la necessitat que tenim els pares de formar-nos, de saber, de conèixer... D´amor no cal que ens ensenyin, perquè ja sabem estimar, però si que ens convé tanta formació com sigui possible: per conèixer millor els nostres fills i l´entorn on es mouen, per saber quines són les actuacions que ens conduiran més eficaçment als objectius que ens proposem, per entendre´ls més profundament.
Potser és per això que quan decidim de portar els nostres fills a Camp Joliu ens diuen que aquest no serà solament el col.legi dels nois, sinó també el nostre: un dels objectius bàsics (és la base) i fonamentals (és el fonament) de Camp Joliu és el de formar els pares per tal que puguin desenvolupar plenament el seu ofici, un dels oficis més transcendents que pot exercir un home o una dona.
Revista "Bell-lloc al dia" nº18, març de 1994.
14) MONSENYOR ESCRIVÁ DE BALAGUER I LES ESCOLES FAMILIARS AGRÀRIES
Una de les preocupacions de Monsenyor Josep Maria Escrivà fou la formació professional, humana i espiritual de la gent del món agrari. Gràcies al seu impuls i a finals dels anys seixanta alguns membres de l´Opus Dei juntament amb altres, van començar les EFA. A través d´aquestes, cercava una autèntica promoció general de les capacitats de la persona i que portessin a una necessària millora de la qualitat de vida en el camp. És per aixó que hi ha un acord amb la Prelatura de l'Opus Dei, la qual designa els sacerdots que tenen espiritualment els alumnes que ho desitgin.
Monsenyor Escrivà de Balaguer va ser beatificat pel Papa Joan Pau II el 17 de maig de 1992 a la plaça de Sant Pere del Vaticà, seguint així amb la tradició de l´Esglèsia de proposar-nos diferents testimonis de la vida cristiana.
Junt amb la Federació Catalana, l'EFA Camp Joliu hi va estar representada per alumnes, pares i professors, essesnt testimoni d´agraïment i acompanyar el Sant Pare.
La fama de santedat que tenia en vida va quedar ben palesa després de la seva mort el 1975. Seixanta-nou cardenals i uns 1.300 bisbes (a més de molts sacerdots i laics) van demanar al Papa l'obertura d´aquesta causa de beatificació.
Aquesta santedat que ha merescut la va predicar arreu del món i per tots els fidels de l´Església.
Els joves són el futur. Sóna a tòpic, però és cert: són l’avenir, també de l’Església. A l’avenir no s’hi renúncia pas.
És clar que Joan Pau II no prescindeix dels joves, al contrari: el jovent és la força d’aquest Papa, perquè "en ella hi descobreix -diu A. Frossard- promeses que nosaltres no sempre sabem distingir". Malgrat els greus problemes pels que travessen la societat civil i l’eclesiàstica, cuan pensa en la joventut, Joan Pau II sent una "confiada inquietud" en el futur del món i en el de l’Església.
El Papa agrada als joves. El seu poder de convocatòria és sorprenent. A qualsevol lloc de la terra on vagi, els joves són els que més aplaudeixen. Vaig estar a Czestochowa a l’agost de 1991. Allò s’havia de viure per a creure-ho. Un milió o un milió i mig, ningú no els va poder comptar. Joves de tot el món, amb una participació massiva dels països de l’Est. S’havien trencat els murs. Una mar de joves envaïa els carrers, els par i l’esplanada del santuari de Jasna Gora. Vaig haver de saltar una tanca per tal de no quedar empresonat per la crescuda de la marea juvenil.
Potser el més sorprenent és que els joves aplaudeixen més a Joan Pau II quan es parla més clar i amb més exigència. I el Papa rejoveneix amb ells, perquè aprecia el seu entusiasme, la seva fe neta, les seves ganes de canviar el món. "El missatger alliberador de l’evangeli -els deia a Denver- ha estat posat a les vostres mans. I la missió de proclamar-lo fins als confins de la terra passa ara per la vostra generació".
Aquest Papa sintonitza amb la gent jove. Ho van poder comprovar una vegada més en la X Jornada Mundial de la Joventut, celebrada a Manila l’any passat. Mentre els animava amb la força a trencar amb estil de vida confortable, Joan Pau II ens ficava en rodó a la intimitat dels joves, allà on batejaven les il·lusions encara estan per estrenar.
És clar que l’església del tercer mil·lenni aposta pels joves i, amb això, dóna una forta embranzida als altres catòlics, potser una mica "instal·lats" a la societat del benestar. En la Setmana Santa del 1985 es va celebrar el primer Any Internacional de la joventut. A les hores, deia Joan Pau II: "els joves els espera una missió difícil, però exaltat: transformant els mecanismes fonamentals que afavoreixen l’egoisme i l’opressió entre les persones i les nacions, i fent néixer estructures noves, inspirades en la veritat, la solidaritat i la pau".
El què sigui l’Església en el futur depèn, en bona mida, de la col·laboració dels joves d’avui. Per això, el Papa emprèn viatges esgotadors, per a trobar-se amb ells a qualsevol racó del món. Davant els seus èxits de convocatòria, cal preguntar-se: realment, qui cerca a qui?, no és per ventura, una recerca recíproca?
José-Martín Giménez. Doctor en Teologia
16) QUANT ENS COSTA EL DIUMENGE?
Vivim en el món de la pressa i del furor pragmàtic. L’home contemporani coneix els plaers de l’alta velocitat i del ràpid èxit econòmic. Però també experimenta que aquesta acceleració exerceix una pressió, a vegades insuportable, sobre els aspectes més importants de la vida.
Al Japó, país de la supereficàcia, s’ha estes l’alarma. El lleure encara es considerat un article de luxe per la mentalitat nipona. La seva idea de lleieltat a l’empresa, per exemple, fa que la vida familiar quedi postergada. Gairebé no tenen temps lliure, ni desde el punt de vista físic ni psicològic. Per això va creixent el nombre de funcions per Karoshi, és a dir, per fatiga acumulada d’anys de treball intens i excés d’hores extres en condicions d’estrès.
La trepidació, si és contínua, resulta insuportable. L’home ha creat institucions de la lentitud que li permeten sortir del món de la pressa: la tertúlia, la lectura, el culte, els museus, etc. Entre elles, les més importants són els dies festius i les vacances. Són àmbits de llibertat, reductes d’autodeterminació personal, espais de serenitat. Dies en que l’home destesa l’esperit, abandona la funcionalitat i festeja la vida mateixa. L’afany de rendibilitat i la competitivitat són una amenaça creixent. Penso que la moderna consciència ecològica hauria de reivindicar els dies no laborables com a zones humanes protegides.
El perill aguaita quan es vol posar preu als dies de festa. Preguntar-se quan ens costa el diumenge o les vacances és iniciar el descans per una pendent relliscosa. Hi ha coses que s’han de mantenir al marge del rendiment econòmic i del programatisme. L’origen del diumenge es remunta a la nit dels temps. És com l’arbre centenari de la plaça. És allà des de sempre. Ens hem acostumat a descansar a la seva ombra. Se l’exclou dels càlculs d’utilitat i costos. No s’en pot disposar com si fos un recurs més.
Per a Robert Spaemann, la pregunta de "quant costa el diumenge" pressuposa haver-lo transformat en dia laboral i que es facin comptes del que es perd en renunciar a aquest dia de treball. Són ments de via estreta que, per exemple, s’escandalitzen pel cost de la catedral de l’Almudena i dels viatges de Joan Pau II. Qualsevol dia faran un càlcul del valor del terreny que ocupen els parcs públics o els cementiris; dels desembors que suposa l’atracció als ancians i als disminuïts; o del que gastem a Catalunya per celebrar la nit de Sant Joan. Aquests individus són un perill pel culte, per als jardins, per l’ancianitat i, fins i tot, per a la revetlla. Són una amenaça constant per a tot allò autènticament humà.
Per això, quan l’Església demana que es respecti el dret a sacralitat del diumenge, està fent un servei a tots els homes, amb independència de les seves conviccions religioses. Defensa el dret humà al descans. El sàbat jueu i el diumenge cristià s’han entès sempre com una imitació del descans de Déu en el setè dia.
Per els cristians, el diumenge no és un dia qualsevol. Celebrem la Resurrecció de Crist i donen culte comú a Déu. I sense un dia lliure per a tots no és possible la celebració ni el culte comunitari. Es podria objectar que qualsevol dia val. El que no és necessari que sigui el mateix dia per a tota la societat. Però aquesta afirmació és errònia, fins i tot des del punt de vista profà. La realitat s’imposa: creient o agnòstic, ningú pot festejar res tot sol.
En conseqüència, la defensa dels temps reservats al lleure, a la pausa, al foment de la vida religiosa, familiar i social és d’importància vital. Rebutjar la freda lògica mercantilista. Oposar-se a la transformació del poble és una cooperativa de producció i consum. Les festes, per tant, no entren a la subhasta. L’home no és un peça més de l’engranatge econòmic.
José-Martín Gimenez. Doctor en Teologia.
Poques persones poden dir que han viscut directament els inicis de Camp Joliu i la lluita per fer possible el naixement d’aquest centre. El Sr. Antoni Massana visqué directament aquells moments i continua estretament vinculat a Camp Joliu amb la mateixa il·lusió del primer dia.
Ens comenta el Sr. Massana que tot va començar fa uns 14 anys quan un grup de famílies, algunes de les quals tenien els seus fills a Escoles Familiars Agràries (E.F.A.), i d’altres que coneixen l’eficàcia del sistema de l’alternança educativa, varen pensar que el Penedès mancava una escola semblant al servei dels joves, que volguessin continuar treballant en explotacions familiars agràries.
Estàvem convençuts que sis s’havia de fer una escola de F.P. Agrària havia d’ésser una E.F.A., ja que sabíem que l’alternança era la solució per a la integració dels fills a l’explotació i per la seva formació.
Tot seguit a l’abril del 1980 es va legalitzà l’Associació, amb el seu primer president, Jaume Vallés, que en un principi s’anomenà E.F.A. Penedès i després es digué E.F.A. Camp Joliu del Penedès, amb veure que aquest nom era el més adequat. Aquesta primera associació va aplegar 19 famílies que varen començar a buscar una entitat que fes possible econòmicament el projecte amb el seu suport.
Quan ens vàrem adreçar a Caixa Penedès, ens varen dir que ja coneixien el sistema de les E.F.A. i que ells recolzarien econòmicament aquesta iniciativa sempre que l’escola adoptes el mateix sistema pedagògic.
Quan vàrem desplaçar-nos a una E.F.A. amb els responsables de Caixa Penedès, varen quedar sorpresos de la gran participació de les famílies a l’Escola.
Veient que la qüestió econòmica estava solucionada gràcies a Caixa Penedès, es va començar a buscar un emplaçament adient.
Hi havia 30 propostes d’edificis però quan vàrem veure la casa on és ara Camp Joliu, no ens va dubtar ni un moment que era el marc adequat i digne per a una Escola Agrària.
D’aquest manera després d’arranjar l’edifici es va començar el primer curs amb uns 40 alumnes i 37 famílies a l’Associació. El Sr. Massana va ocupar el càrrec de president durant 7 anys fins el 1990; durant aquests anys l’Escola va anar creixent, obrint noves seccions i el nombre d’alumnes va anar augmentant progressivament.
Primer, Camp Joliu va ésser una novetat, després l’acceptació i el reconeixement per part de les famílies del món agrari ha estat cada vegada més gran; avui tothom ens coneix, sap el que fem gràcies al fet que les famílies vinculades al centre i als col·laboradors estan satisfets (...).
(...) Un dels moments més emotius durant la primera presidència fou quan es va aprovar el Segon Grau de F.P. amb alternança a Camp Joliu; això va permetre ampliar el cicle d’estudis podent invertir en especialitats com la Viticultura i Enologia i l’Hortofruticultura, més adaptades a les necessitats del nostre entorn agrari.
Avui per Camp Joliu han passat un gran nombre de famílies, moltes d’elles continuen vinculades al centre i a les seves activitats.
Ens comenta el Sr. Massana: No sé què tenen les E.F.A. que, quan hi has passat, te’n queda una estima i un reconeixement que fan que tinguis ganes de donar-ho ha conèixer per que pugui ésser útil als altres.
Els Sr. Massana continua treballant a la terra, i veu el futur de Camp Joliu amb optimisme quan constata l’alt grau de participació de les famílies i la sensibilitat que aquestes mostren per la formació dels seus fills a tots nivells.
Potser el futur està en la diversificació d’ensenyaments, l’orientació professional i, en definitiva, la promoció del medi rural.
Camp Joliu compleix 15 anys d'associació i l'interès de les famílies ha esperonat l'anar endavant en la promoció dels joves dels nostres pobles a través de l'escola.
Hem sentit parlar moltes vegades de la formació integral de Camp Joliu ofereix als alumnes i en som conscients del profit que en treuen al millorar en les vessants professional, humana i espiritual.
Davant de la nostra societat tant canviant convé estar al dia, cultivar les pròpies inquietuds, conèixer bé les capacitats personals i no esperar a decidir-se en un futur, ja que aquest no està més enllà que l'endemà.
És per aquests motius que a Camp Joliu optem per una primera formació d'Orientació Professional on l'alumne descobreix, amb la teoria i la pràctica a les empreses, nous elements de motivació en els diversos sectors (primari, secundari i terciari). L'alternança escola-treball que ofereix Camp Joliu, amb períodes ben diferenciats, facilita que l'alumne s'integri i vegi la realitat del treball ja des de molt jove. Per a qui trobi una actitud en el sector agroalimentari pot optar per una segona formació en les tres especialitats que de moment hi ha consolidades. Els més grans poden optar per una tercera formació en l'Administració, Gerència i Marqueting empresarial.
A Camp Joliu no es formen només els alumnes, sinó que tenim molt en compte a les famílies i posem el servei dels pares molts mitjans com la preceptuació, cursos de formació per a les famílies, trobades, festes, sortides i altres serveis. Els pares tenen una implicació molt activa en el projecte de la escola, tenint la possibilitat d'actuar sobre el seu funcionament per tal de millorar-la i que acompleixin amb més eficàcia els seus objectius. Cal que els educadors -pares i professors- expressin la realitat que viuen i proposin nous mitjans i recursos per a la constant revitalitzatció de la tasca educativa.
Amb quinze anys pel darrere i els Déu vulgui per endevant, Camp Joliu no és només el lloc on es porten els fills, sinó el lloc on tots podem millorar. Aquesta millora no només ens ha de venir donada, sinó que la podem provocar. Cal insistir que els pares són els primers responsables en procurar que l'educació del fills es produeixi en la realitat que ells i els més grans vivim cada dia.
Josep M. Viñolas
19) ENTREVISTA A UN ANTIC ALUMNE
Marià, quants anys tens i a que et dediques?
Tinc 23 anys i actualment treballant a l’empresa Agroterrània, dedicada a l’assessorament i projectes agrícoles.
Què hi vas estudiar a Camp Joliu?
Vaig fer 1º grau de FP dins la branca general d’explotacions agropequàries, 2on grau de viticultura i enologia i com a cloenda dels meus estudis a l’EFA, vaig fer el mòdul 3 de tècnic comercial especialitzat en vins i caves.
Ets fill de pagès?
Directament no, és a dir, els meus pares no ho són però els meus avis sí que tenien terres, tant de vinya com de fruiters. Potser algú podria pensar que el fet de no ser fill de pagès i no tenir terres pot ser un condicionant per accedir a Camp Joliu, però no és pas així.
Com vas resoldre el tenir que fer el sistema d’alternança?
Va ésser gràcies al meu pare que coneixia una explotació familiar ( dedicada en gran part a la vinya ) d’Esparreguera. Cal dir que jo sóc d’Ullastrell -un petit poble del Vallès Occidental-. Aquest no van tenir cap inconvenient en acceptar-me com a un més de la casa. Allà vaig començar a relacionar-me amb el món agrícola. Tinc d’agrair molt a la família Estruc per tot el que em van ajudar, ja que per a mi tot era nou.
Què penses d’aquest mètode educatiu basat en l’alternança?
Sincerament, el sistema per a mi és perfecte. M’explico: primerament et permet d’aplicar els teus coneixements en el món professional conforme vas transcorrent els teus estudis. Estàs contínuament en contacte amb la realitat i agafant l’hàbit de treballar en grup. Pots donar la teva opinió dins l’explotació comences a adquirir responsabilitats i tot des de molt jove. Evidentment això et dóna una formació i t’enriqueix com a persona professional i humana. Jo penso que l’educació actual ( molt a nivell d’universitats ) hauria de tenir un sistema així. Ens faria falta el recolzament o unió entre empreses - institucions i centres escolars, cosa que Camp Joliu ha assolit.
Quins viatges has fet en els estudis a Camp Joliu?
He estat a França, Itàlia, Àustria, Holanda, Irlanda, i Califòrnia (San Francisco), i potser encara m’en deixo algun.
Quin és el motiu d’aquest viatges?
Jo diria, que el poder aprendre conceptes i maneres de treballar que en la zona es desconeixen. A més, l’alumne s’ha d’espavilar a l’estar lluny de casa i amb una família que no és la teva. Es coneixen altres costums, cultures ...
Et sembla interessant que a primer grau es faci orientació professional?
Tot el que sigui obrir possibilitats a l’alumne d’orientació i coneixement com fusteria, jardineria, lampisteria, etc. fóra del que és estrictament la part agrícola, ho trobo interessant i molt necessari. Quanta més diversitat de treball es conegui, més possibilitats de bona elecció té l’alumne en el seu camí.
Quina relació professor - alumne has vist a l’escola?
La relació es molt estreta; aquest es un del punts forts d’una E.F.A. i tant es troben a faltar, per exemple, en un institut ( sigui de BUP o FP ). En tot moment l’alumne pot gaudir de l’ajut del professor - Els grups reduits d’alumnes per professor a nivell de tutories, són molt favorables -, El gran nombre d’hores de conviure donen molta confiança entre tots dos. el control que porta el professorat amb les visites quan et trobes a casa o a l’empresa, "reunions del poble" professors - alumnes, ... Jo em pregunto: quina escola ho té tot això? Tota aquesta sèrie de fets no porten res més que punts positius tant per l’alumne com pel professor. Voldria destacar una cosa important: l’objectiu que té el professor de Camp Joliu és que l’alumne aprengui i entengui allò que se li ensenya i no la nota del exàmens... Com altres escoles, no?
Creus que la formació humana i cristiana han de estar lligades una amb l’altra?
Fa 8 anys t’hagués contesta que no tenien perquè. Actualment (degut en gran part a la formació assolida a Camp Joliu i de que jo me donat compte) no hi ha un altre camí. No n’hi ha prou amb ser bona persona, necessitem sempre l’ajut intern de Deu. El cristianisme ha de ser positiu, afirmació i no un llistat de prohibicions com diuen alguns. Si aconseguim aquest lligam i el posem en practica les adversitats les superem millor, som menys egoistes, fem amb més il·lusió les coses pels demés... Son tota una sèrie de factors que ens fa ésser persones més completes, també en el treball professional en el que a més de guanyar-se la vida s’hi descobreix un sentit social.
Quins records més grans conserves de l’escola?
Són molts i podríem omplir-ne fulls. Recordo aquell ambient i aquell caliu de convivència amb els companys, la gran quantitat de gent que sempre estava disposada a col·laborar per l’escola, la gran família que formen les famílies de Camp Joliu; La recollida sempre pesada de les fulles dels arbres, el bon menjar del cuiners, la unió de tot el professorat, el tenir que passar l’aspirador a l’entrada o tenir que fregar els lavabos cada matí despès d’esmorzar, els durs partits de futbol entre 4ª i 5º... i tants altres.
En educació, l’autoritat no és la llei del més fort, sinó una força moral que possibilita la necessària influència sobre els fills, per a donar lloc en ells a la responsabilitat i que sàpiguen respondre generosament en tots els aspectes referents a l’estudi, treball, família, amistats,...
Per això no ens costa pas d’entendre que s’exerceix l’autoritat per aconseguir un dels més grans objectius educatius: educar per la llibertat. I ens donem comte de que l’autoritat no es manifesta només en manar, sinó també - i en el mateix nivell - en estimular, ajudar, encaminar.
Educar en la llibertat és fomentar una més gran autonomia i responsabilitat en els fills. Respecte a l’autonomia, els fills han de tenir iniciatives, han de saber escollir, decidir i ser conseqüents. En quant a la responsabilitat, han de tenir càrrecs adequats a la seva edat i caràcter, administrar el diner per usos personals, puntualitat en els horaris familiars (llevar-se, anar a dormir, temps d’estudi, de treballs, descans, afeccions,...) hem de veure que tot això ajuda a educar en la voluntat als fills.
S’ha d’anar per endavant: no es pot exigir que els fills estudiïn, mentre nosaltres intentem escapolir-nos de la feina o de fer el menys possible. El noi no és " tonto" i en traurà les seves conclusions.
El camí més curt per educar en la llibertat serà, per tant, centrar-nos en la seva voluntat, fent que s’esforci que reflexioni sobre les seves actuacions, conduint-lo a un major coneixement de si mateix, de les seves possibilitats i limitacions, per a que ell mateix consideri en que ha de posar més esforç.
No imposar-li una conducta, sinó mostrar-li els bons motius que l’aconsellen.
(extret de Pau Saumell. Revista Padres del FERT núm. 191. Octubre 1992)
Pàgina principal