| Recull d'articles de la revista de l'Associació - 2 | |
| Pàgines 1 - 2 - 3 |
Índex dels articles publicats en aquesta pàgina:
21. Retalls d'història de Camp Joliu (Manel
Meseguer)
...La casa que acull
Camp Joliu era coneguda com "Can Gallart"
22. Les empreses de jardineria (Francesc
Garriga)
"Encara hi ha qui creu que amb una mànega i unes tisores de podar n’hi ha prou
per a fer el manteniment d’un jardí, i són molts els desaprensius que
s’atreveixen a dir que són jardiners"
23. Editorial de
la revista. (Josep Joan Llorens)
"Veure com els descendents segueixen amb il.lusió les passes dels avantpassats, no
només és bo sinó que a més causa una gran emoció"
24. Editorial de
la revista. Juny de 1998. (Mª Josep Cots)
"...la nostra família és la primera empresa que tenim entre les mans"
25. 10è Aniversari del Celler Camp
Joliu. (Joan Rosselló)
"...sempre hem cregut que el celler, com a eina formativa, és un laboratori més del
Centre"
26. La Poda. (Jordi Aragonès)
"Les noves tendències de poda apunten a una poda de formació selectiva"
27. L'aula d'informàtica. (Xavier Martín)
"és una disciplina que integra valors; és per això que no ens limitem a ensenyar
la part mecànica de la matèria"
28. La família: Escola per
aprendre a estimar. (Mn. Josep Ribot)
"La família és sense dubte la millor "escola" per aprendre a estimar i
sentir l’estima dels altres pel que som"
29. Formar-se com a pares. (Lluís Fabregat)
"Saber valorar les coses belles ens perfecciona, precisament perquè la bellesa és
una perfecció de les coses"
30. Editorial de la revista. Juny de
1999. (Lluís Fabregat)
"Podem dir que la finalitat d’aquests edificis és formar persones"
31. Vins pel nou mil·leni. (Joan Rosselló)
...qui el consumeixi podrà dir sense cap recança que està degustant un vi del
"segle passat"
32. Planta d'interior o d'exterior? (Jordi
Aragonès)
"Per què en diem planta d’interior si totes són d’exterior?"
33. La rosada, una aportació d'aigua?
(Josep Mª Viñolas)
"No deixem pas de tenir en compte aquesta aportació d’aigua"
34. El tractament de la diversitat.
(Mª
Josep Cots)
"cada un de nosaltres és un misteri, és un potencial de possibilitats..."
35. Teatre i comunicació: eines de
futur. (Joaquim Casas)
"La dicció i la vocalització són part important del missatge oral"
36. La pau comença a casa. (Mn. Joan)
"...quan parlem dels altres, destaquem allò que tenen de positiu"
37. Dos mil anys... de què? (Mn. Santiago
Martín)
"és per als cristians -i si ho pensem bé, per a tota la humanitat- un fet molt més
significatiu"
38.
I ara... el mòbil! Una altra excusa per no fer de pares? (Joan Casas)
"moltes vegades costa de trobar un equilibri: o s’és
massa autoritari, o es complau massa"
39. L'alegria de tornar a casa.
(Mn Santiago
Martín)
"Tot
és alegria en aquella casa perquè el fill perdut ha estat retrobat"
40. Finalitats de la
cata. (Joan Rosselló)
"Hi ha una gran diferència entre beure i catar"
Articles anteriors --
(Pàgina 1)
Articles posteriors -- (Pàgina 3)
21) RETALLS D'HISTORIA DE CAMP JOLIU
Al desembre de 1983 escribia l 'alumne de la primera promoció Josep Ventura:...vàrem fer cap a les habitacions i de sobte ens adonarem que estàvem pujant més escales del compte i vàrem deduïr que feiem cap al segon pis ... pensàvem si ens haviem equivocat de casa ..." ( fins llavors l'escala acabava al primer ). Efectivament, el curs 83-84, segon de funcionament de Camp Joliu, engegava després d'un intens estiu d'obres, potser les que comportaven major transformació d´un sol cop (aula, biblioteca, menjadors, cuina, habitacions, ...), només comparable, pel seu volum, amb les de reparació i pintura de les façanes de l´any 90, o les més recents que suposen ni més ni menys que el naixement de tot un edifici sencer, el del CEIMP.
La casa que acull Camp Joliu era coneguda com "Can Gallart", de la família Marquès. El present any (1993) conmemora el cinquantenari de les serioses obres de modernització que varen donar a Can Gallart l'aspecte exterior actual, l'any 1943 , segons podem llegir al rellotge de sol de la façana. Per la familia Solé de l´Arboç, avis d´un ex-alumne de la tercera promocio (Carles Ribé) sabem molts detalls de la historia de la finca, perquè hi van viure bastants anys. També disposem d´un testimoni arribat des de França, el de qui en temps de la guerra civil era alumne del col·legi d´orfes de ferroviaris de Madrid: varen viure a Can Gallart quasi un any refugiats. Aquestes són testimonis històrics que servirien per a una altra ocasió .
Manel Meseguer.
22) LES EMPRESES DE JARDINERIA
Una de les alternatives, i potser la més freqüent, d’entre les que s’ofereixen els alumnes de l’especialitat de jardineria, és la de traballar en una empresa de manteniment i construcció de jardins tant per a fer-hi pràctiques durant les alternances com per a treballar-hi professionalment quant acaben el segon grau a Camp Joliu.
Aquest tipus d’empreses, per tant, són les que col.laboren amb l’escola tenint nois amb pràctiques. D’aquesta relació, se n’extreuen una sèrie de conclusions molt positives per les dues parts; com ho és ja de per sí l’intercanvi que s’estableix pel sol fet de funcionar amb el sistema de l’alternança.
És un fet, que es va constatant de manera generalitzada, que no sempre els clients d’aquestes empreses saben valorar i apreciar prou bé el que representa el treball ben fet. Actualment està sorgint molta competència, que a un preu més reduït, ofereix serveis de jardineria de poca qualitat que a la llarga, requereix l’actuació de professionals ben preparats, i augmenta el cost del jardí.
Encara hi ha qui creu que amb una mànega i unes tisores de podar n’hi ha prou per a fer el manteniment d’un jardí, i són molts els desaprensius que s’atreveixen a dir que són jardiners.
També és cert que molts dels clients desconeixen la importància que té, no només a la llarga, sinó també a la curta, un jardí ben concebut ja desde el primer moment: elecció de les plantes, preparació del terreny, aplicació de matèria orgànica, adobat, instl.lació de reg, etc. que a més de ser una exigència tècnica, farà que l’ús i l’estètica resultants, satisfacin millor al client i estalviïn, més endavant, despeses innecessàries.
Francesc Garriga i Pujol. Professor de Jardineria
23) EDITORIAL A LA REVISTA DE L'ASSOCIACIÓ CAMP JOLIU
El tancament dintre d'un mateix, porta la desil.lusió en la tasca de cada dia, la intranquil.litat i la inseguretat. Aquesta manca de visió del món i aquesta inseguretat fa que un es tanqui encara més, i el porti a mostrar, amb insolència, que ell en sap més que ningú, que ell és més entès que ningú. Si ho féssim així, hauríem partit de dues posicions totalment equivocades: ni és bona cosa tancar-se, ni molt menys és bona cosa creure's que es té la més absoluta veritat. Obrir-se cap a fora, cap a nous coneixements, experiències, hàbits de treball i de gestió, desperta més ganes de reciclar-se, d'estar al dia d'aportar idees noves a la tasca diària. No sóc pagès, encara que m'en sento, estimo la terra; crec que un dels millors espectacles que s'ofereixen als humans, és la visió de les terres netes i ben conreades. Així em produeix una satisfacció i pau d'esperit com pot comparar-se a la contemplació de la més bella obra d'art.
Aquesta estimació i respecte cap a la terra i els seus homes, m'ha fet seguir des de els seus inicis, la molt interessant experiencia de "Camp Joliu" , i encara que la seva llarga història és encara curta per parlar de resultats amb la deguda claredat i capacitat de l'anàlisis, sí que he anat observant que, treballadors de la terra, que estimen la seva tasca diària, han vist amb alegria, com els seus fills seguien, il.lusionats les seves petjades, com ells mateixos, compartint les experiències dels fills alumnes, renovaven els criteris d'explotació tradicional, com els conreus i les explotacions agrícoles, gaudint de l'evolució que d'una manera indirecta els portava "Camp Joliu".
Trobar-se és bo, l'intercanvi d'experiències és bo, veure com els descendents segueixen amb il.lusió les passes dels avantpassats, no només és bo sinó que a més causa una gran emoció.
Entusiasmar, il.lusionar a nova gent, que sense una tradició familiar, veuen futur en el conreu de la terra i l'elaboració i comercialització dels seus productes, com fa pocs anys això era inpensable, hom pensa que s'ha treballat i que s'ha fet bona tasca.
Edavant a tots! cada un des del seu lloc, i entre tots una gran família forjadora d'éssers lliures, amb capacitat de jutjar, de pendre determinacions, i de complir amb la responsabilitat de gestionar durant la seva generació, aquest bé de tots que és la terra.
Josep Joan Llorens. Cap de l'Obra Social de Caixa Penedès.
24) EDITORIAL A LA REVISTA DE L'ASSOCIACIÓ CAMP JOLIU. Juny de 1998.
No hi ha dubte que si definíssim els anys 90, caldria referir-nos a la forta presència del món empresarial en les nostres ocupacions diàries; els termes empresarials i econòmics ens envaeixen amb el seu llenguatge precís i carregat de conceptes nous i es converteix en un tema de conversa normal i corrent que l’apliquem i utilitzem de forma continuada: paraules com números vermells, índex de la borsa, accions, deutes, valors i un llarg etcètera, que fins i tot els més joves tenen aquesta terminología com a pròpia.
Podríem dir que el món empresarial pren realitat en la nostra vida quotidiana en les nostres preocupacions més properes i ens planteja noves situacions en les quals ens movem i som.
Ens podem preguntar: per què ens importa tant i dediquem tant de temps? No hi ha dubte que és per tenir èxit, ser eficaços i gaudir de satisfacció personal.
Si apliquéssim aquests plantejaments a la nostra família cercant actituds més favorables i considerant que la nostra família és la primera empresa que tenim entre les mans, potser ens adonaríem que cal reflexionar sobre l’eficàcia de la mateixa, per tenir més beneficis, més guanys i alhora més recursos per superar els problemes que tota empresa té i es planteja.
Cal estar segurs que l’èxit de la nostra empresa, depèn de quins objectius tenim, del que fem, de com ens relacionem i de quines decisions prenem per aconseguir més guanys, gaudir d’una major satisfacció personal i ser més feliços.
Per això, cal que fem balanç, pensant com podem invertir més i millor en la nostra família, com tractem als «accionistes» morals d’aquesta empresa familiar, com va el nostre compte corrent emocional -si fem ingressos per a no tenir números vermells-, com escoltem, quins objectius perseguim, quin model de família volem tenir, com ens comuniquem, és a dir, quants consells d’administració tenim «amb aquests accionistes petits o grans», com distingim el que és urgent del que és important, com fem el que diem i com ens comprometem tots per fer de la família una gran empresa de serveis on tots els que formem part ens sentim units, responsables i alhora estimats pel que som i no pel que tenim.
Crec que val la pena reflexionar i preguntar-nos el que volem, per això, els pares de Camp Joliu, durant tot l’any vinent han de considerar prioritari parlar sobre la família, no només per parlar dels problemes, sinó per cercar solucions, per ser persones obertes, disposades a canviar si cal, i a replantejar-nos noves situacions, i no deixar-nos dominar per una situació exterior a nosaltres mateixos; perquè la família és un valor que hem d’anar guanyant de mica en mica, plantejar-nos uns valors personals, bassats en l’estimació, l’entrega, l’alegria i el sentit de l’humor.
Des d’aquí us animo a tots els pares a què participeu amb entusiasme en aquesta tasca ja que la família és sense cap dubte l’empresa més important que tenim a les nostres mans.
Mª Josep Cots. Directora ESO noies.
25) 10è Aniversari del Celler Camp Joliu
Fa una mica més de deu anys, concretament el curs 86/87 , es va veure que era necessari ampliar l’oferta formativa de Camp Joliu al segon grau ; tenint en compte moltes opinions , l’entorn vitivinícola i les necessitats de les empreses del sector vàrem emprendre ja el curs 1988 /1989, l’especialitat de viticultura i enologia. Aquell mateix curs es va muntar un celler provisional, a l’antic garatge i avui aules de l’E.S.O. de noies, on després d’entrar 1500 litres de most , ja que no disposàvem de premsa, es van elaborar amb els alumnes les primeres ampolles de vi blanc de Camp Joliu.
D’aquells pioners, de la colla d’en Carles Ribé, els del curs d’en David Bellomar, Toni Rossell, Toni Tarrida, i un llarg etc, han passat 11 promocions, la majoria de les quals estan treballant directament o indirectament al sector vitivinícola.
Les pretensions del celler de Camp Joliu mai no han estat les d’elaborar grans quantitats de vi ni d’elaborar els millors vins del Penedès; sempre hem cregut que el celler, com a eina formativa, és un laboratori més del Centre on els alumnes han d’aprendre les normes bàsiques d’elaboració, per aplicar-les amb èxit a les empreses. S’han elaborat, malgrat tot, 46 vins diferents, 6 licors i misteles, que han anat a parar a llocs diversos , tenim constància d’ampolles als Estats Units i per tota Europa; en mans del President de la Generalitat i moltes altres persones que han passat i passen per l’Escola.
El celler no ha servit només per elaborar, ha estat el marc ideal per nombroses sessions de cata i degustació, tertúlies i trobades amb tota mena de grups nacionals i estrangers. Qui no recorda l’agermanament entre una Escola de Champagne i el nostre Centre en el transcurs de la qual, compartiren la taula, de forma insòlita, ampolles de champagne i de cava .
Per aconseguir tot això ha estat imprescindible la col.laboració de moltes persones i empreses cedint-nos material i maquinària, proporcionant-nos raïms de varietats forànies, plantejant assajos i experiències de recerca enològica, en definitiva donant-nos el cop de mà en el moment oportú; a tots ells gràcies i esperem que aquesta dinàmica de col.laboració tingui continuïtat.
Aquests deu anys han estat una experiència que ha passat del projecte a la realitat i ara se’n comencen a recollir els fruits; els antics alumnes comencen a ser presents a les empreses i en el panorama vitivinícola de Catalunya; aquest fet ens omple d’optimisme a l’hora d’afrontar un futur que ben certament continuarà tenint en compte la labor del celler com una eina essencial als Cicles Formatius que substituiran l’actual Formació Professional, especialment la línia que proposem de Cicles Formatius de Grau Mig encaminats a l’elaboració de begudes passant pels estudis de tècnic en laboratori. En aquest entorn i amb aquesta experiència esperem donar al sector el perfil professional que ens està demanant, amb els avantatges que comporta el sistema alternant Escola-Empresa.
Joan Rosselló. Responsable de l'enologia a Camp Joliu.
Fins fa no gaire temps es realitzaven podes severes sense tenir en compte que es treballava amb material vegetal viu i amb el que això comporta. En un mateix arbre es poden donar moltes formacions: cònica, esfèrica, natural, etc. La seva resposta dependrà en molta mesura de l’oposició al seu desenvolupament natural, per això, quan més artificial sigui la poda, donant les formes que nosaltres volem aconseguir, es perdran les formes amb la brotació de cada any, per tant, caldrà fer una actuació eliminant el brancatge nou, això significarà un desgast important per l’arbre principalment si aquest és de gran mida. L’ideal seria una elecció d’una espècie que amb la seva forma natural ja tingués la forma buscada. L’actuació de poda seria inicialment de formació i d’aclariment, que només consisteix en una reducció de pes deixant les branques estructurals sense reduir l’espai i el volum.
El problema el trobem amb la poda de formació; aquí s’ha de fer una bona elecció de les branques principals en funció de la forma definitiva a la que volem arribar havent tingut en compte l’elecció adequada del material vegetal; encara que aquest ja defineix molt la forma, normalment s’haurà d’actuar amb una formació inicial.
Finalment bona part de l’èxit vindrà definit per l’angle i direcció en què es produeix el tall; la qualitat d’aquest la determina la bona cicatrització i curació de la ferida. El cambium serà el teixit de la mateixa planta encarregat de tancar la ferida. Es vol aconseguir un llavi cicatritzant homogeni que agafi tot el perfil del tall; la direcció d’aquest ens la marca l’arruga de la part superior que forma amb la branca principal fins a la part inferior de la branca just després del coll. Si ho fem massa lluny es formarà un tacó, ja què el teixit del cambium no pot arribar a tapar el total de la ferida; si fem el tall massa a prop de la branca principal, tampoc no aconseguirem un llavi homogeni, degut a què hi haurà una part que no deixarem aquest teixit. Evidentment quant més petita sigui la branca que tallem menys problemes tindrem, així que quan ho realitzem en branques grans (a no ser que estigui justificat per altres motius) denotarà un error de selecció a l’hora de la poda de formació.
Les noves tendències de poda apunten a una poda de formació selectiva, d’aquí la importància de la formació del jardiner en el coneixement, funcionament i comportament del diferent material vegetal ja que això en el futur serà rentable per a les dues parts.
Jordi Aragonès. Professor de Jardineria a Camp Joliu.
La realitat actual centra a la joventut al mig de les noves tecnologies: TV, video, aparells complexes, ordinadors... És per això, que dins de la formació acadèmica dels nostres alumnes hi ha l’activitat d’informàtica. A tots els cursos de l’escola es dedica setmanalment unes hores a l’aprenentatge d’aquesta tecnologia. Sent conscients que molts alumnes ja són usuaris de molts programes s’intenta ensenyar a cada nivell d’una forma diferent i a què no es limitin a saber utilitzar les funcions que els programes tenen sinó a veure quines utilitats tenen i a plantejar diferents problemes perquè siguin capaços de resoldre’ls. El mètode de treball que s’utilitza a l’aula d’informàtica és el de les pràctiques. Els alumnes han de realitzar una sèrie de pràctiques al llarg del curs on se’ls planteja que resolguin una sèrie d’activitats molt semblants a temes que s’utilitzen en el món laboral. Els treballs d’algunes pràctiques han estat l’elaboració de logotips d’empreses, dibuixos de tractors, curriculums vitae, cartes comercials, dissenys de jardins, càlcul de fórmules matemàtiques, etc... La informàtica a més d’èsser una matèria molt tècnica també és una disciplina que integra valors; és per això que no ens limitem a ensenyar la part mecànica de la matèria.
Aquests valors que es donen a l’assignatura són: l’ordre -els arxius han d’estar ben ordenats i de fàcil trobar-, la presentació, la distribució del temps -saber calcular el temps necessari que el professor dóna per la complexitat de la pràctica-, la tenàcitat -la perseverança en resoldre els problemes-, i de molts altres valors.
Xavier Martín
28) LA FAMÍLIA: ESCOLA PER APRENDRE A ESTIMAR
"El que cal per aconseguir la felicitat -deia el Beat Josepmaria-, no és una vida còmoda, sinó un cor enamorat". És important aprendre a fer les coses per amor i amb amor.
Repetim amb frequència que Déu és Amor, i que ens ha creat a la "seva imatge i semblança", és a dir, que ens ha concedit una capacitat d’estimar -que no tenen altres éssers de la creació- que ens fa semblants a Ell. En la mesura que sabem estimar ens comportem com veritables fills de Déu..
Cadascú de nosaltres, que som únics i irrepetibles, i que també formem part d’una família única i irrepetible, hem estat creats per estimar i ser estimats; fins el punt de què som feliços en la mesura en què som capaços d’estimar i de sentir-nos estimats. En aquest sentit es pot dir que l’home és un ser "relacional": ens relacionem amb Déu (oració), amb els altres (amor, amistat), i amb les coses (treball). La família és sense dubte la millor "escola" per aprendre a estimar i sentir l’estima dels altres pel que som (esposos, fills, germans), i per tant, per aprendre el camí de la felicitat. Una família no és un simple grup d’individus units per llaços de sang; per a què aquestes persones formin una família han d’estar unides, relacionar-se, estimar-se de veritat.
Quan cadascú dels membres d’una família procura donar-se als altres amor és entrega, capacitat de sacrifici, oblit d’un mateix, servir i interesar-se pels altres, fer-los la vida amable, és crea un "ambient de família" alegre, i donen ganes d’estar a casa (una visió individualista de la família convertiria la casa en una mena d’hotel, on es menja o es dorm i poca cosa més).
Per a què aquest "ambient de família" sigui una realitat es necessita dedicar temps a la família, estar junts, reunir-se, poder parlar de coses importants o intrascendents. D’aquesta convivència i d’aquests diàlegs -plens de confiança i de respecte mutu- neix l’amor. I per això, perquè la família és el primer, ni el treball ni cap altra ocupació hauria d’invadir aquests moments d’intimitat familiar. Conèixer i voler a cadascú fins arribar a una relació de veritable amistat exigeix donar-se a un mateix (saber renunciar a capricis personals, pensar en les necessitats dels altres, interessar-se per les seves coses...).
Mn. Josep Ribot.
"Com mola !" "Que guai !" "Quina canya !" "Que guapo!" "Quina passada !" Expressions com aquestes , segur que les sentiu sovint en boca dels vostres fills. Potser ens semblen poc refinades , però expressen molt clarament que allò que estan veient els desperta admiració . Però, si ens hi fixem, la majoria de les vegades el que més els desperta l’atenció són les coses espectaculars, ràpides, sorolloses, arriscades, sensacionals... Això és així, no és bo ni dolent: és un fet.
D’altra banda, observarem que molts productes comercials que els arriben a les mans es caracteritzen per la seva lletgesa objectiva. Està de moda el "lletgisme", l’estètica grunch, allò que en castellà s´anomena "cutre". Ho podem observar en tota la violència, agressivitat, "sang i fetge" que envolta molts jocs d’ordinador, grups de música, samarretes, cromos, lletres de cançons, llenguatge, gests, etc . En molts casos, "vesteixen" aquesta estètica com a expressió de rebel·lia, de personalitat (de falta de personalitat): perquè fa més soroll, perquè molesta els grans; en definitiva, perquè "mola" més. No oblidem, però, que tot respon a estratègies de mercat perfectament estudiades.
Qui gosaria dir que tot això no influeix en la personalitat dels adolescents? Què hem de fer? Enfrontar-nos’hi directament no té cap possibilitat d’èxit. Per què no intentem desequilibrar la balança per l’altre costat? Totes les coses naturals traspuen bellesa i moltes de les que fem les persones, també.
A més , no hi ha ningú que no sigui capaç de percebre la bellesa objectiva de les coses. Només cal desenvolupar aquesta sensibilitat. Certament, sobre gustos no hi ha res escrit, però ningú no pot negar la bellesa d’una flor, d’un paisatge de muntanya, d’un ametller florit o del tronc d´una olivera.
Saber valorar les coses belles ens perfecciona, precisament perquè la bellesa és una perfecció de les coses i, contemplant-les, d’alguna manera en participem. Hauríem d’estar convençuts que la convivència familiar és l’àmbit més adequat per a ensenyar a contemplar la bellesa que ens envolta.
És suficient un comentari anant en cotxe: "mira quin color més bonic té aquesta terra" o "t’has fixat quin efecte fan aquests núvols?". No cal pas anar al Tirol per a descobrir paisatges bonics: vivim envoltats de ceps i d’oliveres, de llum, de muntanyes i de mar.
Es poden mantenir converses, amb tota naturalitat, sobre si ens agrada més un pi, o un roure o un faig, o sobre si una cosa queda millor amb vermell, amb groc o amb blau, o si la vinya és més bonica després d’haver llaurat la terra. Anant pel carrer, n’hi ha prou amb assenyalar una façana: "quina casa més bonica" o "mira aquell balcó, quines plantes més maques".
Pensem-hi. Un comentari i un altre, evitant fer-nos pesats, de caire estètic sobre les coses de cada dia -un anunci a la televisió, una peça de roba, un cotxe, qualsevol objecte- va despertant aquesta sensibilitat, aquesta manera de veure l’entorn des del punt de vista de la bellesa. No ha d’influir això també en el tarannà dels fills?
Lluís Fabregat
30) EDITORIAL DE LA REVISTA. JUNY DE 1999.
Segurament, abans de llegir aquestes línies heu estat mirant les pàgines de la revista dedicades als nous edificis de Camp Joliu. Us han agradat? Sempre fa il·lusió veure néixer coses noves.
El projecte material, però, ens fa pensar en un altre projecte potser menys visible però sens dubte molt més important i trascendent: l’educació dels vostre fills. Els espais que ara veiem dibuixats i que, si Déu vol, aviat veurem construïts -aules, laboratoris, despatxos, etc.- només tenen una finalitat: que els nois i noies que els ocupin arribin a ser el dia de demà persones amb capacitat d’escampar veritables valors humans al seu voltant.
Un exemple: per a què serveix un laboratori a Camp Joliu? No només per aprendre a experimentar amb els elements químics sinó perquè -experimentant amb els elements químics, és a dir, formant-se com a professionals- els alumnes aprenguin a conviure, a valorar la feina dels altres, a deixar cada cosa al seu lloc, a respectar el material, etc. En definitiva, podem dir que la finalitat d’aquests edificis és formar persones.
Per la seva mateixa finalitat, aquests edificis han de ser l’escenari d’una feina en la que l’escola i la família estem igualment implicats. Els valors es transmeten amb la vida, amb les actituds, no amb discursos o exposicions teòriques. Per tant, és imprescindible que els alumnes vegin que els valors que se’ls transmet a l’escola són el mateixos que els que viu la seva família; si la música que sona en un lloc no tingués el mateix to que la que sona en l’altre, seria impossible que l’instrument arribés a fer un bon so.
Per això sempre diem que a Camp Joliu el més important és la família i ens hem d’ajudar entre tots a ser fidels a aquesta idea. Estem convençuts que aquesta és la millor manera de contribuir a la millora de la nostra societat.
Lluís Fabregat
El cas del cava és semblant tot i que per les seves característiques el tiratge del febrer del 99 no hauria de ser consumit tan tard com el Cabernet. De tota manera, també és segur que serà el cava de la Festa de Nadal i de Fi de Curs 1999/2000.
Una de les curiositats enològiques de l’any és el licor de fruites anomenat «Macedònia de Camp Joliu» que els alumnes de 5è han elaborat a base d’un macerat de pinya, pruna, plàtan i llimona naturals que farà les delícies dels més llaminers del proper mil·leni.
Cal destacar que els alumnes del darrer 5è de F.P. han tingut el privilegi d’elaborar aquests vins de futur curiós però no seran els únics ja que la verema del 99 serà portada pels primers alumnes del Cicle Formatiu d’Elaboració de Begudes que per pèls s’apuntaran al joc curiós d’elaborar pel segle següent.
Joan Rosselló
32) PLANTA D'INTERIOR O D'EXTERIOR?
Per què en diem planta d’interior si totes són d’exterior? Doncs sí, totes les plantes són d’exterior; el que passa és que algunes d’aquestes estan adaptades a climes tropicals o simplement perta-nyen a l’estrat her-baci inferior, en bos-cos o arbredes amb poca llum i sovint amb una alta humitat relativa; això provoca uns canvis en la fisiologia de la planta. La principal adaptació es troba en les fulles, que són les que estan directament relacionades amb la captació d’energia a través de la llum; si aquesta baixa, la quantitat de clorofil·la per unitat de pes serà superior; això fa que la seva pigmentació sigui de tonalitats verdoses intenses i de major superfície foliar, juntament amb un parènquima foliar més prim (fulles més amples i primes); també són fototròpicament més actives (moviment de la planta per captar la llum depenent d’on vingui).Així que en funció de l’adaptació de la planta a l’ambient d’origen, tindrà unes característiques fisiològiques que ens determinarà la forma de tractar-la. Com a conclusió, les plantes anomenades d’interior poden estar perfectament a l’exterior amb condicions similars a les de la seva procedència.Aquest tipus de planta és, aquest any, la novetat a l’hivernacle de l’escola gràcies al nou sistema de climatització instal.lat que ha fet possible la multiplicació i engreix de planta d’interior durant el període de temperatures baixes. El responsable del seu cultiu ha estat en Xavier Parras, fent servir com a substrats torba rossa i perlita; l’aigua utilitzada ha estat la de pluja, evitant així l’excés de sals. Els alumnes han pogut observar la seva evolució gràcies a les gràfiques realitzades.
Jordi Aragonès
33) LA ROSADA, UNA APORTACIÓ D'AIGUA?
La rosada és el resultat de la condensació de la humitat atmosfèrica sobre les superfícies fredes. Com a conseqüència de la irradiació nocturna, la superfície terrestre es refreda molt més ràpidament que l’aire que l’envolta. Aquest aire es va refredant i si està carregat d’humitat pot passar que sobrepassi el punt de saturació del vapor d’aigua i és en aquest moment que es condensa en forma de gotes.Es produeixen rosades molt abundants quan es presenten canvis forts de temperatures entre el dia i la nit, quan el vent és suau o inexistent,durant les nits estelades ja que l’absència de núvols evita la reflexió del calor irradiat i també en les fondalades en què l’aire fred es torna més dens.
No deixem pas de tenir en compte aquesta aportació d’aigua. La mesura no és fàcil i depèn de la naturalesa de la superfície que la rep. Es considera que la rosada pot aportar de 40 a 80 mm. per any i en els climes desèrtics equival a una precipitació de 0,3 a 0,4 mm. al dia (precipitació oculta).
A banda de suposar una aportació d’aigua, la rosada crea un medi d’excés d’humitat en les plantes que afavoreix la germinació de les espores d’alguns fongs paràsits com el mildiu, roies i altres que tot sovint malmeten els nostres cultius.
També cal considerar que permet una millor adherència dels productes fitosanitaris aplicats impedint que siguin arrossegats pel vent i fa que aquests tinguin un efecte més persistent.
Josep Mª Viñolas
34) EL TRACTAMENT DE LA DIVERSITAT
Només cal que mirem al nostre voltant per arribar a la conclusió que tothom és diferent, i que cada persona és única i irrepetible, això és el que enriqueix la convivència i la societat. Cal que ens esforcem perquè cada un de nosaltres sigui capaç de donar el millor de si mateix, perquè tots som indispensables i insustituibles en el nostre món: el nostre lloc no el pot ocupar ningú més.Per aquest motiu, tots el qui ens dediquem a l’educació, pares i professors, pensem que és molt important saber tractar la diversitat; és una de les tasques més apassionants que tenim davant nostre.
‘No sé a qui t’assembles’, ‘El meu fill sempre em sorprèn’, ‘Jo em pensava que el coneixia’, No t’assembles a mi, no’, ‘No em pensava que reaccionés així...’. Estic segura que algun cop hem utilitzat aquestes expressions a l’adonar-nos de la nostra pròpia ignorància en el coneixement dels nostres fills o dels nostres alumnes. Totes aquestes expressions demostren que cada un de nosaltres és un misteri, és un potencial de possibilitats i que, depèn de com es desvetllin, de les circumstàncies que les envoltin, dels amics, de les motivacions i de la pròpia llibertat es manifestaran d’una manera o una altra. La reforma educativa fa incidència sobre aquest aspecte de l’educació: el tractament de la diversitat, i és molt important reflexionar sobre aquesta exigència i aquest repte, perquè únicament educarem de veritat, és a dir, farem que cada persona doni el millor de si mateixa i arribi al seu fi com a persona, si tenim en compte sobretot tres etapes molt definides. Primer: conèixer als alumnes i el seu entorn circumstancial. Segon: descobrir les portes meravelloses de la motivació i ser capaços d’obrir-les. I tercer: exigir a cada un el que és capaç de donar. Aquest és el repte de tots els que formem part de Camp Joliu: professors, entusiastes de la seva tasca i de la seva vocació, per a realitzar una educació personalitzada en la que a cada persona se la valori per ella mateixa, únicament comparant-la amb ella mateixa i que, a la vegada, sigui important pel que és, sense tenir en compte els èxits, ja que la vida humana és personal i intransferible com la pròpia experiència i alhora té un valor transcendent.
Mª Josep Cots
35) TEATRE I COMUNICACIÓ: EINES DE FUTUR
Segurament més d’un cop us heu fet aquestes preguntes… no sé si m’entenen, m’he expressat bé?, saben què vull dir?, que no m’han sentit?, m’escolten?, i un llarg etc. Si és així, el que us explicaré tot seguit serà del vostre interès. La comunicació és un art i hem de ser conscients de saber comunicar, no només amb la paraula sinó amb tot el cos. Molts cops volem expressar verbalment un concepte, i la resta del cos no ens acompanya, per la qual cosa potser no ens entenen perquè no captem l’atenció o la deixem perdre. M’explico, si estem dient a algú quelcom d’important i no vocalitzem, mostrem vacil·lacions de veu, el to es manté constant i fluix, el cos recolzat i les mans ens tapen la cara o part d’ella, no ens estranyi que allò que "volem vendre" no ens ho comprin, és més, que fins i tot, no ens entenguin o no sàpiguen de què parlem.Dins del món de la comunicació hi ha dos conceptes fonamentals: l’empatia (la capacitat que tenim de posar-nos en el lloc dels altres (familiars, amics, coneguts…) i l’assertivitat (la capacitat o l’habilitat d’expressar els sentiments amb comoditat i serenitat). La pregunta obligada és: som empàtics? som assertius?. I … això és tot? No! perquè també hem de «saber» expressar els nostres sentiments, allò que volem dir:
Primer s’ha de tenir construït el missatge, molts cops no hem pensat què volíem dir i parlem i parlem…
Hem d’obtenir una bona expressió corporal: saber utilitzar els braços i les mans, per exemple, a l’hora de parlar fa que la transmissió de la informació sigui més efectiva. Si ens tanquem de braços mentre parlem, ja creem una petita barrera inconscient al nostre interlocutor.
La dicció i la vocalització són part important del missatge oral. No ens oblidem que si no se’ns entén bé, el que ens escolta haurà de fer doble esforç per a entendre (essent de vegades difícil). Un petit somriure sempre ajuda.
Finalment s’ha de tenir clar l’estructura del diàleg entre dues persones i no oblidar cap fase: al meu entendre el diàleg consta de quatre fases: ESCOLTAR + ESCOLTAR + PREGUNTAR + PARLAR. La primera tracta d’escoltar amb l’oïda, un escoltar mecànic; la segona escoltar ja amb el cor, i la tercera s’ha de preguntar, tot interessant-se pel tema i per últim parlar, en aquell moment o en un altre, després d’haver-ho meditat.
Joaquim Casas
La història és tan antiga com la humanitat: el llibre del Gènesi ens mostra com Caín, mogut per l’enveja, mata el seu germà Abel. I ara assistim al final d’un segle que, juntament amb grans progressos, ha estat testimoni de terribles lluites fratricides. És el misteri de l’home, de l’ésser que, com va escriure el psiquiatra Víktor Frankl, "ha inventat les cambres de gas però, al mateix temps, hi ha entrat amb pas ferm mussitant una oració". Un ésser capaç de dirigir la seva llibertat a les accions més nobles i a les més abominables.
Hem de resignar-nos davant d’aquesta realitat? Ens ha de vèncer el pessimisme? Al contrari: ha d’estimular-nos a treballar per un futur de pau i de concòrdia, fruit de la justícia i de la caritat. Pot semblar una frase bonica però és una realitat al nostre abast. La pau no és només a les mans dels qui regeixen el destí dels pobles sinó de tots "els homes i dones de bona voluntat".
Tots els qui d’una manera o altra tenim encomanada la formació de la gent jove, ja sigui d’uns fills o de tot un grup d’alumnes, podem fer molt amb el nostre exemple i les nostres paraules per a ser "sembradors de pau i d’alegria", com li agradava dir al beat Josepmaria.
A casa, quan parlem dels altres, destaquem allò que tenen de positiu, o només ens fixem en els defectes? Els tractem amb respecte, amb comprensió, amb caritat? Parlo de tots: de la dona, del marit, del pares, de cada un dels fills, dels veïns, dels companys de feina, dels desconeguts, dels personatges públics… de tothom. Recordo ara un pare de família que havia prohibit -així, prohibit- els acudits de caire racista a casa seva. És clar que no sempre és fàcil actuar seguint aquests principis, però no hi ha res més educatiu que demanar perdó amb senzillesa quan hem tingut una reacció desafortunada.
No tindríem dret a lamentar-nos del que ha passat a Kosovo o del que està passant a Ruanda, a Cambodja, a Colòmbia, a Chiapas, a Sudan o a Sierra Leone si el nostre voltant més proper estigués marcat per la desunió o la desconfiança, fruit de la nostra tossuderia, del nostre amor propi, del nostre orgull ferit. Quantes vegades els conflictes familiars, laborals o socials tenen el seu origen en petiteses ridícules.
No ens aferrem, per tant, al nostre orgull, al nostre judici, en definitiva al nostre egoisme: siguem flexibles, siguem comprensius, siguem promptes a perdonar i a deixar-nos perdonar. L’home i la dona són imatge i semblança de Déu, d’un Déu que és Pare i que ha enviat el seu Fill a ensenyar-nos: "estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen, perquè sigueu fills del vostre Pare del cel, que fa brillar el seu sol damunt de bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos" (Mateu 5, 44-45).
El Sant Pare no es cansa de demanar-nos l’esforç de la pregària per la pau del món: els creients sabem que l’oració és molt més fecunda que no el soroll de les armes. Al mateix temps, els pares teniu el gran repte d’educar els vostres fills en tots aquells valors que els mantinguin sempre en el "bàndol" de la pau: no és petita la vostra contribució.
Mossèn Joan
Els millors esportistes del segle, la cançó del segle, les millors pel·lícules, l’invent més important… Tots els diaris i revistes publiquen aquests dies resums i cròniques dels esdeveniments més destacats dels darrers cent anys. D’altra banda, se’ns presenta el proper cap d’any com un esdeveniment extraordinari: canvi d’any, canvi de segle, …canvi de mil·leni!
Ja tenim aquí el famós 2000. Que en fa d’anys que en venim parlant! S’han preparat tota mena de festes i celebracions sonades -moltes d’un cost milionari- per a donar la benvinguda al nou mil·leni. Certament, no passa cada dia.
Però el que per a molts és tan sols un canvi curiós del calendari, és per als cristians -i si ho pensem bé, per a tota la humanitat- un fet molt més significatiu. Què vol dir aquesta data? A què es refereix aquesta xifra tan rodona? En definitiva, dos mil anys, de què?
Des de l’inici del seu pontificat, el Papa Joan Pau II ha estat preparant amb entusiasme l’arribada del tercer mil·leni de l’era cristiana. Efectivament, el que ens disposem a celebrar són els dos mil anys del naixement de Jesucrist. Nadal és sempre un temps d’alegria, de celebració joiosa perquè "ens ha nascut un Salvador". Doncs ara ens disposem a celebrar, durant tot un any, l’alegria del Nadal.
Per aquest motiu, l’any 2000 serà un any jubilar, un Any Sant. Del que això significa, ja tindrem ocasió de parlar-ne; ara, potser en tindrem prou aturant-nos un moment a considerar la grandesa del que celebrem.
Fa dos mil anys, a només tres mil quilòmetres d’aquí, en un petit poblet de Palestina, naixia un infant pobre i desvalgut. Al llarg dels dos mil·lenis que ens separen d’aquell primer Nadal, hi ha hagut persones que han dedicat tota la seva vida a seguir i a ensenyar la doctrina de Jesús; molts, fins i tot, no han tingut por a perdre la vida per donar-ne testimoni, o han marxat a terres llunyanes per a donar-lo a conèixer i servir els més necessitats. Els valors més elevats de la nostra societat tenen el seu origen en l’ensenyament de Jesucrist. Podríem allargar-nos en la consideració de la seva influència, però el més important és que Jesús va néixer per a obtenir-nos la salvació, l’alliberament definitiu: la vida eterna.
Celebrar el seu naixement, celebrar l’arribada de l’any 2000, és celebrar l’amor que Déu ens ha manifestat: "Tant va estimar Déu el món, que va enviar el seu Fill unigènit" (Joan 3, 16). Són tantes i tan transcendentals les conseqüències d’aquest esdeveniment, que mereix veritablement una celebració extraordinària. Moltes felicitats!
Mn. Santiago Martín
Els passats dies 6, 7 i 8 d’Abril vaig assistir al 28è Congrès de la CECE (Confederació Espanyola de Centres d’Ensenyament) a València on es van fer diverses ponències sobre temes educatius. En una d’elles es va parlar sobre la violèn-cia i les drogues com a principals enemics de la convivència a tots els nivells (familiar, escolar, social...). Pel que fa a les drogues es va fer especial esment en la importància de reduir la iniciació en les substàncies anomenades "porta d’entrada" (tabac, cannabis i alcohol) ja que en les estadístiques presentades s’observava una forta relació a l’hora de consumir més endavant substàncies més perilloses. Per aquest motiu hi ha d’haver més exigència metodològica, més educació per a la salut i més protagonisme en la intervenció preventiva a nivell familiar, escolar i en els mitjans de comunicació. Tanmateix es va comentar que era igualment de preocupant el fet del consum com el context on aquest es produeix.
D’altra banda aquest consum (de cap de setmana) i l’augment de la violència es produeix perquè hi ha una deixadesa de l’autoritat dialogant; en general ningú (començant pels pares) no s’atreveix a ser referència en una edat, l’adolescència (terra de ningú), on més es necessita saber qui mana (però sempre des de la postura del diàleg i la comunicació) i que moltes vegades costa de trobar un equilibri: o s’és massa autoritari (que no vol dir tenir autoritat) fent que després aquests nois/noies reaccionin amb agressivitat, o es complau massa al fill/a (un no valo-ra allò que no li costa esforç) i això porta (entre altres conseqüències) a conductes egoistes, desagraïdes i tot sovint capricioses on només es reclamen drets davant els altres.
També es va comentar la necessitat de crear escoles de pares per ajudar a crear criteri en diferents temes relacionats amb l’educació dels fills/filles i ajudar-los a donar respostes quan es trobin en determinades situacions compromeses en un entorn on hi ha molta informació, poca formació i on es tendeix a relativitzar-ho tot.
Tot això està molt bé però el que crec que és realment important és la confiança que hem de generar entre els nostres fills/filles i nosaltres, ja que la confiança genera confiança i aquesta només s’aconsegueix estant amb ells, però físicament; i fer-ho, sobretot, en els moments d’oci que és on es mostren tal com són; però, què vol dir estar amb ells? Vol dir interessar-nos per les seves coses (que no vol dir fiscalitzar), parlar amb ells de les nostres coses, demanar-los opinió, tot posant-nos al seu lloc per estirar-los i ajudar-los a créixer. Ah!, per cert!, no val tranquil.litzar la nostra consciència comprant-los un mòbil justificant-nos que així ja sabem on són.
Joan Casas
39) L'ALEGRIA DE TORNAR A CASA
La nit de Nadal de 1999 va començar a tota l’Església el Gran Jubileu del 2000. Des d’aleshores, els cristians del món sencer estem celebrant els dos mil anys del fet més transcendental que ha succeït mai a la Terra: que Déu mateix s’hagi fet home. Per això, en la convocació d’aquest Any Sant, l’Església encoratja a tots els seus fills i filles a elevar un càntic de lloança i d’agraïment a la Trinitat -a Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant- de qui procedeixen tots els béns. És, per tant, un temps d’alegria, de joia; d’aquí ve precisament la paraula Jubileu.
Aprofundint en els motius d’aquesta joia, Joan Pau II ens diu que l’Any Sant "és una nova crida a la conversió del cor mitjançant un canvi de vida".
En moltes de les seves paràboles Jesús ens vol fer veure l’alegria immensa del Pare cada vegada que un pecador es converteix, però cap altra ho expressa amb tanta emoció com la del fill que, després d’haver despilfarrat tota l’herència rebuda decideix aixecar-se -abandonar la seva vida miserable- i tornar penedit a la casa del seu pare. El més interessant és observar la reacció d’aquell pare que durant anys havia estat esperant el retorn del seu fill: "De pressa, porteu la roba millor i vestiu-lo, i poseu-li un anell a la mà i calçat als peus; porteu el vedell gras i mateu-lo; mengem i celebrem-ho". Tot és alegria en aquella casa perquè el fill perdut ha estat retrobat. Aquest és, doncs, el sentit del Jubileu; que tots els fills i filles de l’Església celebrem amb joia la misericòrdia infinita de Déu Pare, manifestada en la persona de Jesús de Natzaret, sempre disposat a perdonar-nos quan sincerament reconeixem la nostra culpa.
Durant aquests mesos l’Església administra amb generositat desbordant el tresor de gràcies que el Fill de Déu li ha atorgat posant especials facilitats per beneficiar-se’n. Mitjançant la confessió de les nostres culpes en el sagrament de la Reconciliació, el Pare ens perdona i ens retorna la dignitat de ser fills seus. A més, amb la indulgència ens purifica radicalment d’aquelles adherències que els pecats ja perdonats han deixat a la nostra ànima.
No és possible transcriure aquí les diverses maneres que l’Església ha disposat per a rebre aquesta gràcia durant el Jubileu, però resto a la vostra disposició per ampliar-vos aquesta informació i us animo a tots i a totes a acollir aquest do que tan generosament Déu ens ofereix per mitjà de la seva Església. També des de Camp Joliu organitzarem més endavant una activitat adreçada a aquest fi per a qui ho desitgi.
Mn. Santiago Martín
L’anàlisi organolèptica va més enllà i pretén donar una valoració objectiva de les qualitats d’un vi per determinar si ha estat ben elaborat, si s’ajusta a les parti-cularitats de la varietat i sistema d’elaboració, si la seva evolució ha estat correcta i per donar en definitiva una valoració que en molts cassos pot ser numèrica. La cata pot començar a la vinya i acabar en els vins després de molts anys de criança.
Cal que el catador actuï de la forma més objectiva possible sense deixar-se influenciar per l’ambient o altres coses i és bo a vegades que no conegui res de la procedència ni història del vi.
Cal en definitiva aprofitar al màxim tots els nostres sentits per donar a la fi una valoració que avui no pot donar cap aparell per sofisticat que sigui. Els nostres sentits entrenats podran detectar per exemple la varietat de raïm amb la que ha estat elaborat un vi.
Cal tenir en compte que un vi pot ésser apte analíticament i en canvi no superar la prova de la cata; en definitiva el que farà que un vi agradi o no és la sensació organolèptica que donarà al tastar-lo, és per això que cal educar al consumidor per aquesta valoració.
El que és difícil és saber expressar en termes concrets, les sensacions, això s’aconsegueix amb entrenament i amb una clara intervenció de la memòria.
Emile Peynaud defineix la cata com un art de mesura, de sentit comú. Acte fictici de beure o lent preàmbul de la ingestió, la cata ensenya el bon ús dels sentits, la introspecció, el domini de les sen-sacions i finalment incita a la sobrietat.
Hi ha una gran diferència entre beure i catar.
Joan Rosselló
Pàgina principal