Com puc fer millor de pare?

Diuen que de mare només n’hi ha una. Però el paper del pare també és únic i no es pot substituir. Com fem de pares? ho podem fer millor? i si ens formem per ser millors pares?

Com cada any a Camp Joliu promocionem diverses activitats d’orientació familiar que afavoreixen el diàleg entre el matrimoni, l’intercanvi d’experiències amb altres famílies i que ens ajuden a millorar en l’educació dels nostres fills i filles.

Per això aquest primer trimestre hem pensat en organitzar un cicle de 4 sessions, els 4 dilluns de novembre a les vuit del vespre, amb el títol “El paper del pare en l’educació dels fills”, dirigit al pare de cada un dels nostres alumnes, i amb l’objectiu d’ajudar-lo a millorar en la seva tasca específica dins la família. Hi haurà primer un treball de 30 minuts a les 8 del vespre, en petits grups on també hi participaran alguns professors,  seguint la coneguda metodologia del “cas”.

A les 20’30 una mica de sopar fred, i de 21 a 22 hores la sessió general.El cost del programa és de 80 €. L’Associació de pares se’n fa càrrec del 50%, de manera que els pares pagaran 40 euros dels quals 20 euros s’hauran de pagar per fer la reserva de plaça per mitjà de secretaria o del professor/a encarregat/a de curs, PEC.

És un programa per pares de qualsevol curs o edat, malgrat que a l’hora de constituir els grups de treball i discussió dels casos es tindrà en compte aquest aspecte.

Us hi esperem! us garantim que aprendreu molt, us divertireu i la relació amb els vostres fills en sortirà enfortida!

Sandra Camós a Camp Joliu

El proper dilluns, dia 9 d’octubre, la professora i coach Sandra Camós farà una sessió als pares de secundària sobre l’optimisme i la importància d’educar en positiu. Una xerrada que segur que ens fa acabar amb un somriure i que esperem que serveixi a les famílies de Camp Joliu per encarar el curs amb il·lusió i fer més fàcil el repte d’educar. Us deixem un fragment del blog de la Sandra Camós per tal que la conegueu una mica millor: 

Me llamo Sandra Camós y nací en Girona el 11 de mayo de 1975.  Hasta hoy he vivido una vida muy intensa cargada de emociones de todo tipo.  Momentos dulces, salados, ácidos, amargos y tóxicos pero poco a poco he ido descubriendo ingredientes que me han ayudado a ir redireccionando las situaciones hacia el camino de la felicidad. A pesar de haber vivido momentos complejos que podían haber hecho que tirara la toalla, jamás lo he hecho. Soy y sé que puedo ser feliz porque tengo un tesoro: una familia que me quiere. Es de ella de quién más he aprendido en esta vida: mis padres (Carlos y Mª Carmen), mi marido (Marc), mis hijos (Marquitos y Sofía) y cómo no de los juegos y discusiones con mi hermanísima Carolina han sido la base de mi desarrollo personal.

Tener grandes amigos, me ha ayudado a conocerme mejor y a luchar cada día para gestionar mis talentos y mis áreas de mejora. Así mismo, trabajar con personas, es de lo mejorcito que me ha pasado porque no dejo de asombrarme a diario por el gran talento que poseen todas ellas, que es muchísimo. Me apasiona poner mi grano de arena en hacer que éste se luzca. Rezar me mantiene fuerte ante las tormentas que la vida me brinda. Mis “hobbies” son cantar y bailar, jugar a tenis, pasear, estar con mi familia y jugar con mis hijos, la moda y disfrutar de los pequeños momentos que acaban por ser grandísimos.

Hace poco me he cruzado con algo muy especial: un cáncer. ¡Qué regalo! Me ha hecho redescubrir todo y apreciar aún más a las personas que quiero y sobretodo reafirmarme en una frase que me encanta: “¡Todo lo que nos pasa es para bien!”  El mundo es de los valientes, de los que a pesar de tener miedo, dan ese paso hacia adelante. Gracias por visitar mi rinconcito en este gran mundo de internet.

Taula rodona amb les antigues alumnes de Camp Joliu

Que les antigues alumnes ens visitin a l’escola sempre ens fa molta il·lusió. I si expliquen com ha estat el seu pas per l’escola a les futures alumnes de batxillerat, l’experiència encara és millor. Les actuals alumnes de 4t d’ESO van gaudir de quatre relats en primera persona a càrrec de la Laia Batlle (periodista), l’Ariadna Lamiel (mestra), l’Elena Ràfols (farmacèutica) i la Paula Domínguez (enginyera química). Totes elles van explicar els seus records de Camp Joliu, la seva experiència universitària i les seves ocupacions actuals. Un relat proper i carregat d’anècdotes que va servir d’exemple i motivació per les nostres alumnes que es troben en la fase d’anar perfilant el seu futur.

Us fem un resum d’algunes de les idees que es van dir a la taula rodona:

  • Tinc molt bon record de la relació amb les mestres. Ens van ajudar molt quan teníem dubtes sobre quina carrera fer. Ens van exigir estudiar molt i ara els ho agraïm.
  • A Camp Joliu ens van ensenyar a fer exàmens llargs i a mantenir la concentració durant molta estona. Això em va servir molt a la Universitat.
  • No deixeu mai d’aprendre anglès! Es necessita sempre.
  • De Camp Joliu també m’he emportat les meves millors amigues. Ens veiem sovint, viatgem juntes i el vincle que es crea amb les companyes de l’escola és molt important.
  • Feu el que feu és important que us agradi. Durant tota la vida segur que seguiu aprenent, fareu nous cursos, us sorgiran nous interessos. Potser acabeu treballant d’alguna cosa que ara ni us plantegeu.
  • Tornem molt sovint a l’escola. Ens agrada molt saludar a les professores, posar-nos al dia i veure com ha canviat tot. En aquesta aula on ara estem… abans era un menjador!
  • És igual el que estudieu, segur que trobareu sortida professional. I si feu bé les pràctiques en empreses, a molts llocs ja us voldran contractar. (lLes quatre antigues alumnes estan treballant)

Ferran Luir: “Aquest any hem patit més però la recompensa final ha estat molt més gran”

Cent kilòmetres de Trailwalker. Sembla una bogeria, i potser ho és, però en Ferran Luir explica aquesta experiència com aquell qui ha anat a fer una cursa normal. És com córrer dues maratons i mitja en una sola jornada. I tot amb una finalitat solidària: lliurar els 1.500 euros que val la inscripció a Intermón Oxfan. Fer kilòmetres per salvar vides.

Heu patit…

Molt.  Fins la setmana anterior no sabíem si hi podríem participar. Jo tenia problemes de genoll i el Jose, de menisc.  Tot i això ja teníem l’experiència de l’any passat: sabíem on són els avituallaments, que calia sortir dels primers del grup per no fer embut i el temps que podíem estar parats. Però tampoc havíem entrenat massa i això es paga.

Tot i això heu quedat cinquens.

Els primers kilòmetres ja ens vam escapar. Vam sortir molt ràpid, massa i tot. Tres o quatre equips ja es van escapar d’entrada i nosaltres ens vam mantenir cinquens gairebé tota la cursa. El grup gran s’havia quedat enrere. Va ser al kilòmetre 25 quan vaig començar a patir molèsties al genoll.

Doncs encara quedava molt. 

Sí. Vaig arribar a Girona (kilòmetre 56) molt malament i em va passar pel cap deixar-ho. El José Luis també tenia els bessons carregats i vam fer un tram caminant. El menjar ens va refer i, tot i el cansament, ens vam marcar l’objectiu d’arribar a Cassà de la Selva, un tram força difícil. A Cassà (kilòmetre 70) vam enganyar el cervell i en comptes de pensar que quedaven 30 kilòmetres ho vam plantejar com tres tirades de 10.

Recta final.

Al kilòmetre 85 en Jose Serrano i jo ens adonem que si parem ja no arrancarem per les molèsties articulars que tenim. Per tant vam decidir no parar més i vam arribar a Sant Feliu de Guíxols els cinquens, a pocs minuts dels quarts.

Satisfets?

Molt. Una satisfacció molt gran. Vam arribar tots quatre i vam fer molt bon temps (11 hores i 43 minuts). Aquest any hem patit molt però la recompensa ha estat enorme. Ens sentim molt satisfets pel projecte, per participar en una causa tan important, per ajudar a Intermón Oxfam i per deixar en bon lloc a l’escola.

Per què córrer 100 kilòmetres?

Pel projecte i per la motivació. A veure si l’any que ve s’animen més pares de l’escola, ja sigui corrent o caminant.

TEAM CAMP JOLIU: José Luis Gómez, Raul Ruiz, Jose Serrano  i Ferran Luir.

Avituallament TEAM CAMP JOLIU: Astrid Barqué, Mónica Vàzquez, Manoli Escaiba i Aina Ruiz.

L’experiència de la Marta Dàvila a la Universitat de Maastrich

La nostra antiga alumna Marta Dàvila (promoció Nit, 2016) ha iniciat els seus estudis universitaris a la Universitat de Maastrich (Països Baixos) on es troba estudiant Intel·ligència Artificial. La Marta ens ha explicat la seva experiència i reconeix que aquest primer any li està anant molt bé. “D’entrada va ser difícil, tan per l’idioma com pels continguts, però ràpidament he anat agafant el ritme i ara estic molt satisfeta dels resultats. Portava bon nivell de Camp Joliu i això ha facilitat l’adaptació.  També reconec que passo moltes hores a la biblioteca i dedico força temps a l’estudi”.

La Marta s’ha trobat estudiant en un entorn completament internacional on la majoria d’alumnes són asiàtics i dels Estats Units. Una classe amb 85 alumnes dels quals només 4 són noies. Ens explica que la seva assignatura favorita és “Data Structures and Algorithms” i que en un futur es vol dedicar a la investigació en el camp de la intel·ligència artificial. “Estic aprenent molt d’aquesta experiència. Per això, quan acabi els estudis a Maastrich m’agradaria ampliar la meva formació al Japó”.

La Marta Dàvila ha vingut aquesta setmana a Camp Joliu per retrobar-se amb les professores i explicar els seus reptes i il·lusions de futur. Moltes gràcies per la visita i molta sort!

Victor Küppers a l’Assemblea de Camp Joliu

El proper dilluns 13 de març a les 19:00 tindrà lloc l’Assemblea de l’Associació Camp Joliu i en aquesta ocasió tenim un conferenciant de luxe: Victor Küppers. Les seves xerrades motivacionals són conegudes per l’energia positiva que transmeten i per explicar les coses amb gran naturalitat i sentit de l’humor. Les seves sessions  són virals a les xarxes socials i és un dels conferenciants més important i influent de l’actualitat. En aquest cas ens parlarà de “Com viure amb entusiasme a la família”.

Segons Küppers, una de les seves frases favorites és “que ningú arribi mai a tu sense que, al marxar, es senti una mica millor i més feliç”, de la Mare Teresa de Calcuta. I aques és l’objectiu que tenim aquest any a l’Assemblea: que tothom en surti molt més feliç.

Si voleu conèixer una mica més l’estil de Küppers us deixem aquest article:

7 diferencias entre un líder y un champiñón

Yo no soy un experto en liderazgo, ni pretendo iluminar a nadie con este artículo porque no sabría. Seguramente harían falta muchos manuales para definir todo lo que necesita una persona para ser un buen líder, y yo me limitaré sólo a hacer algunas reflexiones sobre un aspecto concreto, su actitud; y no son consideraciones fruto de mi experiencia personal, solo faltaría!, sino de lo que he aprendido trabajando con muchos líderes de diferentes organizaciones. He tenido la suerte de conocer a todo tipo de fauna: merluzos, melones, ciruelos pero también he conocido a personas a las que he admirado muchísimo por su capacidad de liderazgo. Últimamente he tenido la suerte de compartir mucho tiempo con Mikel, uno de ellos. Observándolo y reflexionando he podido identificar 7 aspectos que diferencian a los líderes absolutamente espectaculares de los champiñones que pretenden dirigir personas.

1a. Diferencia: tienen el chip de estar al servicio de los demás. Hay personas que sirven para liderar y hay otras que nunca servirán por mucho que se lo propongan. Hay jefes chusqueros que piensan que liderar es decirle a los demás lo que tienen que hacer y verificar que está hecho en tiempo y forma adecuados, como si fuera el ejercito, pero los líderes saben que su trabajo consiste en ayudar a los demás para que sean mejores personas y mejores profesionales. Tener ésta mentalidad, esta obsesión para ayudar a los demás, es un requisito imprescindible. ¿Cuántas personas con equipos a su cargo lo tienen? Por desgracia son minoría, porque casi todos piensan en sus objetivos y ven a los demás como un recurso que les ayuda a conseguirlos. El liderazgo basado en esta premisa se caracteriza por el control y la supervisión, el egoísmo, la rigidez, la falta de confianza y la mediocridad, sintiendo como una amenaza a todo aquel que pueda ser mejor que uno mismo. Cuando uno se centra en ayudar y servir a los demás para que crezcan y se desarrollen como personas, entonces es un trabajo brutal y muy gratificante, porque logra sacar lo mejor de cada persona para que además de “saber” hacer las cosas, “quieran” hacerlas poniendo sus mejores esfuerzos en ello. La Responsabilidad Social Corporativa esta de moda, pero muchas empresas la han entendido como hacer una donación o publicitarla; la verdadera responsabilidad social empieza por cuidar, tratar bien y preocuparse por las personas que trabajan en una empresa. Aquello de que el accionista es lo más importante, muy predicado en las mejores escuelas de negocio, a mi me parece un cuento chino, una irresponsabilidad catastrófica. Primero las personas, luego los clientes y por último el accionista.

2a. Diferencia: Influyen por su manera de ser. La diferencia entre una persona grande y una persona mediocre no está en sus conocimientos ni en su experiencia, está en su manera de ser. Los cracks saben que para poder ayudar a otros a ser mejores, primero tienen que hacer un trabajo interior enorme para mejorar ellos. Su papel es el de influir, inspirar, transmitir, motivar y por eso tienen una manera de ser marcada por unos valores y unas virtudes humanas que admiramos. No conozco ni un líder espectacular del que no me haya asombrado su manera de ser. No se trata de estudiar un master o tener un cargo en la tarjeta, se trata de actitud y manera de ser; sin valores humanos, el líder es un déspota, un tirano, un dictador. Mark Zuckerberg tiene una frase genial que dice: “sólo contrato a alguien para trabajar directamente conmigo si pienso que yo trabajaría para él”.

3a. Diferencia: saben lo que es más importante en la vida. Hay una fase del Dr. Stephen Covey que me encanta: “lo más importante en la vida es que lo más importante sea lo más importante”. No es sólo un juego de palabras, que evidentemente lo es; es también una frase que si uno piensa durante unos minutos, tiene mucho fondo. El requisito básico para que las personas trabajen bien es que sean felices. Puede parecer una afirmación superficial o poco sofisticada, pero es una verdad como un piano. Vivimos en la sociedad de las prisas, del ya, del consumo, de lo artificial, del envoltorio, en el que el parecer es más importante que el ser y es una carrera que nos acaba atrapando a todos y desquiciando a muchos porque olvidamos muchas veces lo que es importante y acabamos corriendo a toda pastilla hacia ninguna parte. Para que las personas sean felices tienen que poner en el centro de su vida lo que es más importante para ellos. Personalmente pienso que nuestro Proyecto con mayúsculas en esta vida es nuestra familia y, en una época de máxima exigencia laboral, necesitamos tiempo para equilibrar nuestra vida profesional con la personal. Los líderes fantásticos lo saben porque ellos son los primeros en hacerlo y, entendiendo que el trabajo es importante pero nunca lo más importante, generan y promueven entornos laborales que ayudan a sus equipos a equilibrar su vida personal y profesional.

4a. Diferencia: trabajan con las personas sabiendo que son voluntarias. Muchos trabajos se han convertido en una forma de esclavitud moderna en el que las personas ven sus actividades como una penosa obligación en la que no se divierten ni disfrutan, en la que se sienten tristes, quemadas, estresadas y tienen una taza con la frase “por fin es viernes”. Muchos líderes no han entendido que trabajan con personas que son voluntarias, como si fuera una ONG, al menos en parte. Todos tenemos un comportamiento “normativo” por el que hacemos todo lo que tenemos que hacer para que no nos llamen la atención: una forma de ir vestido, un horario de entrada y salida, unas metodologías y procesos de trabajo, etc. Es un comportamiento “obligatorio”. Pero las personas también tenemos un comportamiento “espontáneo”, que es el cariño que le ponemos a lo que hacemos, las ganas, la pasión, la alegría, el esfuerzo para querer hacer las cosas lo mejor que podemos. Y este comportamiento es 100% voluntario, no se puede exigir, el líder se lo tiene que ganar, se lo tiene que merecer, porque los demás se lo dan sólo si les da la gana. Nadie puede exigir a una persona de su equipo que ponga el 100% de sus ganas y alegría en el trabajo, que se deje la piel o que le pregunte al jefe si necesita ayuda cuando le vea apurado; eso te sale o no te sale, y si el jefe es un mamón, es normal que no salga.

5a. Diferencia: son personas amables, agradables, que practican la regla de oro. En todas las religiones, desde el cristianismo al budismo, pasando por el hinduismo, el judaísmo o el islam, absolutamente todas, se predica el siguiente corolario: “trata a los demás como te gustaría que te trataran a ti”. Puede parecer simple e incluso demagógico, pero es una verdad descomunal. La vida es simple, no fácil, pero simple; lo que ocurre es que muchas veces nos encanta complicárnosla o que nos la compliquen. Seguro que hay sofisticadísimos modelos de liderazgo muy útiles, pero también lo es esta frase tan simple que casi nunca aplicamos. Hay quien piensa que es muy genérica, poco concreta. Pues te doy otra, de la Madre Teresa de Calcuta: “que nadie se acerque jamás a ti sin que al irse se sienta un poco mejor y más feliz”; aplicarla en cada instante es algo muy práctico que a veces requiere cuidar las formas al hablar, o tener paciencia para escuchar, o ser justo con alguien cuando no hay afinidad. Si esta frase se te pudiera aplicar a ti serías una persona absolutamente apoteósica, pero lo mejor de todo es que para que esta frase se te pueda aplicar a ti no dependes de nadie, sólo de tu decisión y compromiso personal. Seríamos mejores personas, mejores padres, mejores parejas, mejores amigos y mejores líderes. Las personas que admiramos y que nos ayudan a ser mejores tienen un trato cercano, agradable y alegre, son educadas y cuidan siempre las formas. Son cosas básicas, lo sé, pero es que las estamos perdiendo. Por suerte, quedan algunas personas maravillosas, de esas que conoces y por dentro piensas, “ole, ole y ole!, yo quiero ser como ella”. Cuando lo piensas, estas delante de un líder.

6a. Diferencia: hacen sentir importantes a los demás. Confían en las personas, por eso delegan en ellas, las involucran, les preguntan, les hacen participar y logran su compromiso. Les hacen sentir importantes también porque consiguen que hagan un trabajo estratosférico. Nadie es bueno para todo, pero tampoco nadie es inútil para todo. Ayudar a las personas y hacerlas sentir importantes requiere primero conocerlas para saber cuales son sus dones y en qué actividad puede desarrollarse mejor. Y paciencia, mucha paciencia! Hay personas que entienden que los bebés tardan 9 meses en nacer por mucho que te esfuerces y otros son como el chiste que decía, “Señor dame paciencia, dame paciencia, pero dámela ya!”” Los líderes tiene paciencia y forman, los jefes chusqueros van con prisas y deforman. Los cracks tienen una obsesión por buscar lo bueno que tienen los demás, porque saben que lo tienen, y cuando lo encuentran, les ayudan, les motivan y les exigen, confían y ponen todos los medios para lograr que tengan un desempeño brutal. Y cuando lo logran, se lo reconocen y les elogian, porque saben que en el fondo de todas las personas existe el anhelo de hacer cosas importantes, de aportar algo, de sentir que contribuyen y que se les aprecia. Reconocer el trabajo bien hecho de manera sincera es el mayor chute de motivación que alguien puede recibir. Entonces, esa persona se siente valorada, comprometida, agradecida, y su rendimiento mejora, es un círculo virtuoso. Hay jefes que creen que hay personas a las que es imposible motivar; lo que deberían pensar es que hay personas que estaban muy motivadas hasta que les conocieron a ellos.

7a. Diferencia: sonríen. Su trato agradable empieza por su cara. Sonreír es una virtud enorme que no valoramos suficiente, como el sentido del humor y la alegría. Las personas que sonríen y son alegres son mucho más productivas y generan entornos mucho más eficientes. Hay un proverbio chino que dice, “el hombre cuya cara no sonríe, no debería abrir una tienda”. Es de cajón! ¿Cuántas tiendas cerrarían en este país?, empezando por las de los chinos, que no lo han entendido tampoco! Deberíamos fichar a las personas por su alegría y despedirlas por su mal carácter, empezando por los líderes. Hemos perdido el sentido común, ¿cómo se puede pretender ser un buen líder con cara de sepia?

Més informació sobre el conferenciant a www.kuppers.com

Parlem d’innovació educativa a Calafell Ràdio

A Calafell Ràdio hem parlat d’educació, de les noves metodologies en l’aprenentatge i del projecte educatiu de Camp Joliu. Ha estat durant el programa Calafell Matí, a càrrec del periodista Xavier Sanjuan. Els professors que han participat en aquesta tertúlia radiofònica han estat el Marcos Gavaldà i la Magda Minguet. Us deixem l’enllaç!

La volta al món de la Marta Junqué (promoció Camí)

La Marta Junqué (promoció Camí, 2006) és llicenciada en Ciències Polítiques (UPF) i sempre ha tingut interès en aconseguir un món més just i millor. S’ha seguit formant, ha treballat a Anglaterra, Washington i Brussel·les i actualment fa un recorregut pel món per conèixer de primera mà la realitat que es viu a molts països i també per fer volunariat amb refugiats o amb població desafavorida. Un gran viatge que omplirà d’experiències i coneixements la motxilla de la seva vida i que li ha permès un gran aprenentatge. Us deixem amb algunes de les reflexions que fa la vilafranquina Marta Junqué:

LLIÇONS APRESES  EL 2016

Aquest 2016 m’he embarcat al que fins ara ha estat l’aventura més gran de la meva vida, un viatge per 3 continents, i ho he fet acompanyada del meu marit i company vital (el Joãoinho). El viatge és un dels nostres grans somnis, hem treballat de valent per aconseguir-ho i ara està esdevenint real. I per això, estem feliços i agraïts.

Portem 162 dies lluny de la nostra zona de confort, del nostre nucli dur. En aquests mesos hem recorrregut més 20.000 de km, viatjat a 17 països, conegut i conversat amb milers de persones de cultures molt diverses, hem tastat la gastronomia local (tot i alguns mals de panxa!), hem après a saludar i a dir gràcies en més de 25 llengües. Tot això ho hem fet amb moltes ganes i només una motxilla de 8kg a l’esquena.

Viatjar és una experiència complexa però molt gratificant i enriquidora. De tot el que he après (tant del món exterior com de mi mateixa) a l’hora de fer “tancament de l’any” en destaco els punts següents:

ÉSSER HUMÀ. Tots som éssers humans però el lloc on naixem encara condiciona massa les oportunitats de viure que tenim. Independentment d’això, em quedo amb la sensació que l’ésser humà és bo per naturalesa (com deia Rossesau) i aspira “simplement” a ser feliç i progressar. Hem recorregut grans metròpolis i també zones rurals i, tot i no parlar la mateixa llengua, tothom que ens trobat ens ha intentat ajudar.

RELIGIÓ. No existeix cap religió que per si mateixa sigui dolenta per la humanitat. Els problema són els radicalismes i extremismes. És important que tinguem això present per evitar i confrontar als populismes existents i els que estan resorgint.

SOLIDARITAT. No només tenim la obligació moral de ser solidaris sinó que a més amb la generositat i solidaritat, tots hi guanyem. Són un win-win clar. Em quedo amb el caliu derivat de l’experiència d’apendre-ensenyant que vam tenir al nord de la Índia amb els monjos tibetants i amb la imatge de milers de voluntaris dedicant les seves vacances per alegrar i facilitar la vida dels refugiats aturats als carrers d’Atenes.

TU TENS PODER. Independenent del que et passa a tu i el teu entorn, tu tens la capacitat i el poder d’escollir la resposta a aquest fet. La mentalitat positiva i tenir clar els teus objectius/causes és clau per sentir-te realitzat i feliç.

L’AMOR SUPERA TOTES LES FRONTERES. Viatjar m’ha permès veure clar que com recorda el Petit Príncep “allò escencial és invisible als ulls”. Cap distància física pot superar l’estima emocional. Tot i estar molt lluny geogràficament, he sentit al meu “nucli dur” ben aprop!

El PROJECTE D’EUROPA. Europa es troba en un punt de no retorn. La manca de visió i poder real de les institucions europees no permeten donar solució als problemes actuals i sobretot a la crisi provacada per l’arribada dels refugiats. Una major i ràpida integració política europea és la solució més eficaç als problemes actuals. Els vells estats perderan força però en guanyarà els ciutadans de la Federació i els municipis.

LA VISIÓ EXTERNA D’EUROPA. En general, fora d’Europa es parla més d’Europa com a unitat política que a dins. Moltes persones veuen Europa com una terra de benestar i esperança (sobretot als països dels Balcans) i tots veuen perillar aquest projecte.

LA FORÇA DE LA MENT. Abans d’iniciar al viatge el treball ocupava un 90% del meu temps desperta. Cal restablir aquests equilibris, prioritzar i cuidar el cos que la ment. La ment és l’eina més poderosa que tenim i cal que comencem a donar-li més importància.

LES GRANS POTÈNCIES MUNDIALS QUE HEM VISITAT. Xina inclou metròpolis molt avançades però encara té un règim polític molt tancat i amb un gran control sobre la població i els seus drets. Moscou, capital de Rússia, sorprenentment conserva encara una gran estètica comunista. Vam tenir l’oportunitat de conversar amb molts joves d’aquesta ciutat i molts d’ells són favorables al govern i polítiques de Putin. Senten que ha tornat a posar el seu país en la 1ra línea mundial. Índia és encara un país amb un aspecte molt poc desenvolupat. La majoria de classes populars de la Índia donen suport al seu Primer Ministre i ell ha emprès grans reformes per aturar la corrupció i desigualtat.

SOSTENIBITAT. La lluita per fer un model econòmic sostenible (en termes socials i ambientals) s’ha fet més visible que mai. Hem estat en metròpolis (com New Delhi i Beijing) on al sortir al carrer els ulls et picaven i es tornaven vermells i on respirar entre el núvol que t’envoltava era una odisea.

VIATJAR. Si teniu la oportunitat i les ganes de fer-ho, no ho dubteu. És una inversió que val la pena, a part d’experimentar escenes (humanes i naturals) meravelloses i molt diverses, et permet superar els teus propis límits, coneixe’t per tu i per expandir el teu coneixement del món i dels que hi habitem!

Així doncs, m’acomiado del 2016 donant-li les gràcies per ensenyar-me a través de les derrotes, encerts i tots els grans moments. Per mi ha estat el millor any de la meva vida (fins ara!).

Us desitjo a TOTS un FELIÇ 2017!
Siguem imaginatius i revolucionaris per crear un món millor i més just en el que les noves generacions puguin sentir-se orgulloses de la nostra herència. A fer possible allò que sembla impossible!

Pel·lícula: Camino a la escuela

Una pel·lícula per veure en família i que segur que us agrada i us fa pensar és “Camino a la escuela”, la història de quatre nens que expliquen les dificultats que tenen per accedir a l’educació. Us deixem amb alguns comentaris de les alumnes de 4t d’ESO després d’haver vist la pel·lícula:

Foix Romagosa:

“Aquesta pel·lícula, ha fet que m’adonés del fàcil que ho tinc jo per anar a l’escola i les poques ganes que hi poso a vegades i, aquests nens que tenen mil excuses per no anar-hi, tenen clar que és el primer.

Aquests nens superen qualsevol obstacle per arribar on volen arribar i això en un futur no molt llunyà els donarà els seus fruits, ja que tots quatre s’enfronten davant de situacions diferents per arribar a un mateix objectiu.

Els testimonis ens fan veure que si tu vols aconseguir una cosa, costi el que costi, ho aconseguiràs. Tu només guanyes si no et rendeixes”.

Mercè Ventura:

Gràcies a aquesta pel·lícula he assimilat que anar a l’escola és certament, un privilegi del que no tots els nens en tenen un fàcil accés. Els infants i adolescents d’avui en dia pensem que fem un gran esforç per anar a l’escola, malgrat que l’entrada no podria ser més fàcil. En canvi, es pot percebre que els nens que viuen en països subdesenvolupats, on la pobresa i altres característiques de tals indrets hi són molt presents, on s’hi viuen unes condicions molt dures, són els que hi apliquen un gran afany, són els únics que recorren un llarg trajecte a peu o amb cavalls, i amb una gran valentia, ja que són nombrosos i molt perillosos els obstacles que s’hi poden trobar.

Els nens i les nenes protagonistes de la pel·lícula viuen en zones molt allunyades, i malgrat les diferències, cadascun d’ells compateix la mateixa avidesa per l’aprenentatge, les mateixes esperances. La distància, la discapacitat i la discriminació són destorbs que pateixen aquests infants per tal de poder accedir-hi, però és tan gran la confiança, la fe i el valor que experimenten en ells que no hi ha obstacle que els hi negui l’accés, ja que saben perfectament que només l’educació els obrirà les portes a un futur digne. Aquests infants, amb el seu coratge i la seva il·lusió per arribar a l’escola ens mostren un exemple estimulant per a tots nosaltres, que no valorem el que tenim.

Lia Roig:

Aquest documental ens presenta la vida de 4 nois i noies que viuen en baixes condicions i ens mostren el seu recorregut cap a l’escola.

En el documental es pot veure un valor molt gran que no acostumem a entrenar-lo: L’ESFORÇ.

Cada un d’aquests nens té una distància mínima d’una hora i màxima de quatre per arribar a l’escola caminant per camins complicats, alguns d’ells amb l’afegit de que poden ser atacats per animals de grans dimensions com els elefants.

L’esforç és una virtut que les noves generacions estan perdent i no es té en compte com caldria.

Comparant aquests nois amb nosaltres tenim la sort que ens recull un autocar cada dia, tenim 2 vegades com a mímim un plat a taula, no ens falta de res… i tot i així ens seguim queixant si no tenim l’últim mòbil o aquells pantalons que porta tothom ara per posar un exemple.

L’esforç és una virtut molt important. Un exemple proper el tenim amb els nostres pares que treballen molt per poder donar-nos el que ens faci falta i, tot i així, seguim i seguim queixant-nos.

A mi, personalment, em va agradar molt el fragment del final del documental on cada nen surt a explicar què vol ser de gran, la il·lusió que tenen i que s’hi deixaran la pell per aconseguir-ho.

Aquest és un bon exemple per la vida, ja que potser ells no poden estudiar o anar a la universitat però tenen grans somnis com tots, tothom té somnis a la vida que amb l’esforç són més fàcils d’aconseguir.

Resumint, veient l’esforç d’aquests nens, els que tenim la sort de poder viure en el primer món ens fixem en el que ens envolta, donem gràcies del que tenim i lluitem pel que volem realment a la vida.

7 consells per fer un bon ús dels grups de whatsapp de pares

Whatsapp és una eina fantàstica que ens permet estar en contacte amb les famílies de les classes dels nostres fills i això és de molta utilitat per intercanviar informacions sobre reunions o activitats de l’escola. Però a vegades aquests grups han generat algun problema o les converses s’allarguen en excés. Com podem fer-ho per millorar l’ús dels grups de whatsapp de pares? Un deixem 7 consells que us poden ser d’utilitat:

  1. Finalitat: Intenta que el grup de whatsapp de la classe sigui per intercanviar informació útil. En cas que el missatge sigui reiteratiu o de poc interès és millor no posar res. Tampoc és un grup d’amics on es comparteixin acudits o informació personal.
  2. Agenda: No ens convertim en l’agenda dels fills: deixem que ells assumeixin les seves pròpies responsabilitats. La finalitat del grup és intercanviar informació i no pas ajudar a organitzar el teu fill.
  3. Evita certs comentaris. El grup no és per qüestionar la tasca educativa de l’escola. Cal evitar opinions del tipus “posen massa deures” o bé “els posen poca feina per la quantitat de vacances que tenen”. Tot això és millor parlar-ho directament amb el professor.
  4. No difonguis rumors. Evita comentar rumors que poden crear confusions i mals entesos. No feu servir frases del tipus: “a mi m’han dit que…” “he sentit que….”
  5. Vetlleu pel bon ús. Si teniu molt clara la finalitat del grup de whatsapp i veieu que hi ha famílies que no tenen un bona actitud no dubteu en dir-ho. Podeu fer-ho en privat.
  6. Privacitat. No compartiu continguts que vagin en contra de la privacitat de ningú o que sigui ofensiu.
  7. Problemes amb el professorat. Si teniu algun problema per resoldre amb el mestre, no ho feu a través del grup. Cal oblidar frases tipus “al meu fill no li fa cas…” i aneu directament a l’escola davant de qualsevol dubte. Així tots dos parlareu amb calma d’aquests fets.

Aquests grups són una oportunitat, no la desaprofitem! És molt important promoure que estiguem units família i escola. La finalitat és establir un vincle educatiu per el bé dels nostres fills i els nostres alumnes.

(Font: Ser Padres)

Col·laborem

Logotip del Academica International Studies
Logotip del Cambridge University Press
Logotip del Nàstic Sports Academy

Tens cap dubte? Vols venir a conèixer-nos?

Contacta'ns