Volem ser els millors pares!

Com cada any a Camp Joliu promocionem diverses activitats d’orientació familiar que afavoreixen el diàleg, l’intercanvi d’experiències amb altres famílies i que ens ajuden a millorar en l’educació dels nostres fills i filles.

Per això aquest segon trimestre hem organitzat un cicle de 4 sessions els dissabtes a les 11 del matí (dies 26 de gener i 2, 16 i 23 de febrer), amb el títol “Volem ser els millors pares!” i adreçat a les famílies d’educació infantil i de 1r a 4t de primària.

El Curs d’Orientació Familiar es divideix en tres parts: la primera començarà a les 11h del matí i és un treball en grups petits on es comenta un cas. A les 11:30h hi haurà una pausa-cafè i tot seguit, de 12 a 13h, es farà la sessió general i posada en comú amb un conferenciant.

Els temes que es treballaran seran els següents: 26 de gener:

  • Introducció al programa i característiques psicològiques dels fills.
  • 2 de febrer: El caràcter dels fills.
  • 16 de febrer: Educar per objectius.
  • 23 de febrer: Conquerir l’amor.

El cost del programa és de 80 €. L’Associació de pares se’n fa càrrec del 50%, de manera que el cost per les famílies és de 40 euros (20 euros s’hauran de pagar per fer la reserva de plaça a través de secretaria o del professor/a encarregat/a de curs, PEC). El curs també inclou servei de permanència amb monitores per organitzar activitats lúdiques per als vostres fills i filles i facilitar la vostra assistència. 

Us hi esperem! us garantim que aprendreu molt, us divertireu i la relació amb els vostres fills i filles en sortirà enfortida!

Judith Muñoz: “Les lletres són més fàcils que les ciències?”

La Judith Muñoz és estudiant de doctorat en Història i Arqueologia i professora de Geografia i Història en una escola de secundària. Va  estudiar el grau en Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra, un màster en Arqueologia al Regne Unit, i el màster en educació. Va formar part de la promoció Heura de Camp Joliu i li agrada fer esport  i aprendre idiomes. 

Les lletres són més fàcils que les ciències”, em dèien quan vaig escollir el Batxillerat humanístic”. “No trobaràs feina”, em dèien quan vaig començar el grau en Humanitats. 

Tot això són tòpics sense fonament. Tant les lletres com les ciències tenen les seves dificultats, i el què a una persona li sembla més fàcil pot ser que a una altra li sembli més difícil. Diuen que per gustos, colors. Sóc de lletres i sempre he trobat les matemàtiques i la biologia no només fàcils, sinó també entretingudes i intessants. I és que ser de lletres no significa haver de triar entre unes disciplines i unes altres; no significa rebutjar la ciència. De la mateixa manera en què un arquitecte no rebutja la base històrica i artística de l’edificació, un historiador no rebutja la base científica de l’arqueologia i la biologia evolutiva, o un lingüista la relació mecànica i lògica de la gramàtica i la sintaxi.És a dir, “ser de lletres” no significa “ser només de lletres”, sinó estimar les lletres i interessar-se per elles sense perdre de vista els seus vincles i fonaments amb altres disciplines tant científiques com humanístiques.
Les lletres no poden ser sense les ciències de la mateixa manera que les ciències no poden ser sense les lletres. I és que, en els seus orígens, ciències i lletres éren àmbits intrínsecament relacionats, i només van separar-se com a camps d’estudi diferenciats per tal d’aprofundir en els coneixements sobre cada disciplina. Així, realment no cal que escollim si som d’un àmbit o de l’altre, podem ser d’ambdós, tot i decantar-nos per l’aprofundiment d’un àmbit concret.En quant a trobar feina, un altre tòpic. Les carreres i disciplines no tenen sortides, certament, són les persones qui en tenen. Hi ha gent que, estudiant matemàtiques, química o enginyeria d’edificació, no troba feina. I gent que sí. I el mateix passa amb els estudiants d’Història de l’Art, Filologia Espanyola o Publicitat. Hi ha gent que troba feina, i gent que no. I aquí el problema recau en el fet de “trobar”, el qual implica “buscar”. Algunes persones creuen que trobar feina és màgia, que et truquen sense ni tan sols tenir el teu número de telèfon i t’ofereixen una feina. Doncs no. Primer cal donar aquest número a algú, i no només donar-lo en un currículum, sinó també donar motius per trucar-te.

He sentit allò de “és que només volen gent amb experiència”, “és que busquen gent que parli anglès i alemany”, “és que…”. “És que” és una expressió per expressar una excusa. Si no tens prou experiència, busca-la i fes-la. Si no parles prous llengües, aprèn-les. Hi ha mil recursos per poder assolir tots els requisits que busquen les empreses. Tant si parlem de lletres com de ciències.Tenir experiència no sempre vol dir treballar a canvi de diners, per molt que ens agradi. Jo, com a estudiant d’Humanitats, una “carrera de lletres sense sortida”, vaig fer unes pràctiques no remunerades en un museu d’Arqueologia, on vaig adquirir habilitats vinculades a les lletres, arts i història, i vinculades a les ciències, arqueobiologia i osteologia, a més de guanyar coneixements pràctics com habilitats informàtiques i comunicatives.Segurament direu que amb aquesta “experiència” no n’hi ha prou, que les empreses no volen veure que has fet unes horetes de treball, sinó anys i anys. Doncs aquí la història continua. No podem deixar mai de formar-nos. Acabant la carrera, vaig participar el diverses campanyes d’excavació en diversos jaciments arqueològics i, mentre estudiava el màster a Anglaterra (matant dos pardals d’un tret i adquirint coneixements lingüístics i de la matèria del màster) vaig fer un voluntariat a un altre museu. Altra vegada, no cobrant, de fet aquest cop ni tan sols canviant hores per crèdits. Simplement guanyant experiència, aprenent dels qui porten més anys en la difusió de les arts i en l’adquisició i la transmissió de coneixement científic.I tots aquests esforços no es fan sols. Jo també he treballat en una cafeteria i he fet hores extres com a monitora de lleure per poder pagar el lloguer del pis i al mateix temps formar-me acadèmicament.Però amb totes aquestes pràctiques i voluntariats, i aquestes experiències que acaben sent d’un mateix, s’acaba trobant feina. Tant si s’és de ciències, com si s’és de lletres.

Imma Ventosa: “He gaudit molt de l’ambient de Camp Joliu”

L’Imma Ventosa Galimany ha estat 24 anys secretària a Camp Joliu. El 21 de juny serà el seu darrer dia laboral a l’escola i avui hem fet balanç d’aquesta etapa tan important de la seva vida. L’Imma és una dona de lletres: li agrada la poesia,  fer versos, llegir i viatjar. Nascuda a Llorenç, parla un català del Penedès impecable i molt característic. Té un tarannà tranquil i proper que l’ha convertit en una de les companyes de feina més estimades. Un afecte que és recíproc perquè l’Imma diu que ha gaudit molt d’aquesta feina i de l’ambient de Camp Joliu.

Com arribes de Llorenç a Camp Joliu?

Vaig veure un anunci al 3 de Vuit on es buscaven dues secretàries amb coneixements de francès. Després de superar l’entrevista vaig entrar a treballar el 27 d’abril de 1994.

Com era l’escola en aquell moment?

Sí. Feia de secretària a l’edifici central quan l’escola era un internat de nois. Estaven 15 dies a l’escola i 15 dies a casa i teníem alumnes de tot Catalunya, fins i tot de Girona o de Gandesa. Era tot un món on els nois anaven i venien per estudiar els FP d’explotacions agropecuàries, laboratori o jardinera. Aleshores hi havia poc més de 100 alumnes.

Quin canvi.

I tant! De poc més de 100 a més de 1.000 alumnes! Va ser l’any 1997 quan va arribar la primera promoció de noies de l’ESO. Estaven a l’edifici de Les Heures i es va posar una carpa gran (on ara hi ha el menjador de professors) que servia de menjador. Crec que va ser un gran encert per part de la direcció impulsar els estudis de secundària a l’escola. Van començar a arribar alumnes en autocar i recordo que els primers dies de la primera ruta fins i tot vaig fer de monitora.

I anar creixent. 

Els cursos es van anar ampliant fins arribar als estudis de Batxillerat. El curs del 2002-03 es va inaugurar l’edifici de La Vinya i van començar a arribar moltes professores. El personal també anava creixent i sempre hi ha hagut molt bon ambient.

L’ambient és important.

Sí, sempre hi ha hagut molta entesa. El treball m’ha agradat però també aquest clima juvenil i de respecte entre nosaltres. Sempre molt respecte. He gaudit molt de Camp Joliu, ha estat una de les etapes més importants de la meva vida.

Ara arriba la merescuda jubilació.

Sí. Els darrers anys ja he fet una jubilació parcial que em va permetre tenir cura de la meva mare. Tot té un temps i és moment de tancar aquesta etapa. Em costarà perquè Camp Joliu m’ha omplert molt. M’emporto sobretot unes grans companyes i a tot el personal. Aprecio molt a tothom i agraeixo a l’equip que em va donar aquesta oportunitat.

L’Imma acaba la conversa amb un gran somriure i moltes paraules d’agraïment. Li brillen els ulls intentant contenir les llàgrimes de l’emoció. Una emoció que s’encomana i que fa que ens adonem que el millor de Camp Joliu, són les persones.

Entrevista a Marta Junqué (promoció Camí) per la seva tasca humanitària

La nostra antiga alumna Marta Junqué (promoció Camí) apareix aquesta setmana al setmanari 3 de vuit per la seva tasca de voluntariat amb refugiats. Després del seu pas per Camp Joliu la Marta va estudiar Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra i sempre ha estat implicada en projectes d’ajuda humanitària. Precisament el seu treball de recerca va ser sobre el campaments de refugiats al Sàhara.

“Gràcies per acompanyar-nos en aquest camí tan important”

Us deixem amb les paraules de la Maria Dolors Fernández a la Festa de Fi de Curs. Ella va parlar en representació de les famílies de segon de batxillerat que aquest any acaben una etapa educativa.

Bon dia  a tots i a totes!

Si em permeteu voldria compartir unes paraules amb tots vosaltres.

Sembla que va ser ahir que, per primera vegada vam entrar a formar part d’aquesta gran escola que és “CAMP JOLIU”. Dic formar part, perquè sempre ens hem sentit acompanyats, assessorats i, per què no dir-ho, també estimats. Miro enrere i veig tot el camí recorregut fins  avui i m’he n’adono que la decisió  que vam prendre al venir a CAMP JOLIU va ser la correcta.

Tal i com jo ho veig, estic segura de que aquí,  en aquest acte hi ha moltes mares i pares de poblacions diverses i pensaments molt diferents, però de ben segur que tots tenim un denominador en comú, que és donar el millor als nostres fills i filles, i com que volem el millor, per això estem aquí a “CAMP JOLIU”.

Com a mare, no puc deixar de dir que, els fills de tots nosaltres, un cop deixen aquesta escola per anar a la universitat, per fer mòduls o per començar a formar part del món laboral, veig que els valors que han après com a persones, els coneixements com a estudiants, no haguès estat possible  sense el gran equip docent, directora,  director,  tutors ,tutores i professors i professores , GRÀCIES per la feina  feta, GRÀCIES  per acompanyar-nos en aquest camí tant important, que se’ns dubte és i será la base per poder afrontar els reptes que la vida anirà posant als nostres fills i filles.

Avui aquí, en aquest acte de fi de curs i finals de cicle, veig un gran engranatge que es va movent a poc a poc, però sense aturar-se, cada pinyó engrana perfectament amb l’altre, no hi ha marge d’error, aquest engranatge ha de continuar movent-se, uns marxen i comencen altres, no hi ha marxa enrere. CAMP JOLIU té data d’inici però no té data final, com us dic , aquest engranatge no pararà, teniu el nom, teniu els professionals, teniu la gent, teniu l’eix principal arrelat  totalment en aquesta terra, una terra que van saber treballar les persones propulsores   d’aquesta escola, persones molt valentes i amb  visió de futur.

Per als estudiants que heu fet batxillerat i per tant ja acabeu els estudis aquí, només us vull dir que continueu així, que respecteu i us feu respectar i que podeu dir orgullosos, que vosaltres també veu formar part d’aquest gran engranatge, i pels que canvieu de cicle, no baixeu la guardia  i continueu adquirint quants més coneixements millor,sóu part fonamental pel futur.

Bé, no m’allargo més, estaría  més estona parlant, però no pot ser. Deixeu-m’he dir a tot l’equip docent, que no afluixeu, continueu com ara, vosaltres sou  el lubricant que fa que aquest gran engranatge es mogui perfectament. Segur que vindran temps bons i no tant bons,però vosaltres heu sabut posar a CAMP JOLIU al lloc on és ara, al lloc que li correspon, al lloc dels millors. Tenim el pòdium assegurat.

M O L T E S   G R À C I E S

Taula rodona amb Antigues Alumnes de Camp Joliu

Un any més les alumnes de 4t d’ESO han participat en una taula rodona amb antigues alumnes de l’escola Camp Joliu. Aquesta sessió permet conèixer de primera mà com ha estat l’experiència al batxillerat de les antigues alumnes i saber com ha estat la seva arribada a la Universitat. Un punt de trobada de diferents promocions per fer preguntes i resoldre dubtes sobre les diferents opcions de futur. En aquesta taula rodona hi van participar:

Maria Bañuls. Estudiant de primer d’Enginyeria Biomèdica a la UB. La Maria va explicar que les pràctiques d’estada a l’empresa que va fer a 1r de batxillerat la van ajudar a decidir el seu futur. Va descartar els estudis de medicina i va centrar-se l’ àmbit més tècnic de la sanitat com és l’enginyeria. D’aquesta manera pot seguir fent les assignatures que més li agraden com matemàtiques i física.

Laura Lahoz. Estudia el doble grau d’Educació Infantil i Primària a la Ramon Llull. La Laura va poder parlar de les proves especifiques que han de superar els futurs mestres. A banda de la selectivitat, ella va haver de fer un examen de llegua i matemàtiques que va trobar molt assequible gràcies al nivell que portava de Camp Joliu.

Cristina Montes. Tot i que va fer la selectivitat al setembre, la Cristina va poder accedir sense problemes a la carrera d’Història de l’Art de la UB. Sempre va tenir clar que volia estudiar alguna cosa relacionada amb la història i va explicar que el que més troba a faltar és l’ambient familiar i la relació amb les professores de l’escola.

Núria Sánchez. Estudia Publicitat i Relacions Públiques a la UIC. La Núria tenia molt clar que volia fer Dret però a segon de batxillerat va començar a plantejar fer alguna cosa més social i més propera al seu caràcter. Va decidir canviar i optar per estudiar publicitat i per això va animar a les alumnes de 4t a no tancar-se portes i estar obertes a totes les opcions.

Olesia Gabern. Estudia Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra. L’Olesia també va explicar els dubtes que va tenir a l’hora d’escollir carrera i per tant considera que és normal que a 4t d’ESO encara no tinguin clars els seus futurs estudis. Ella va marxar a fer 1r de batxillerat a un institut però va decidir tornar a 2n a Camp Joliu per centrar-se i millorar la seva nota mitjana gràcies als grups petits i atenció personalitzada. Després de molt pensar finalment va decidir-se per polítiques i ara n’està molt contenta.

Lulu Bao. La Lulu estudia Turisme al CETT de la Universitat de Barcelona. La Lulú volia estudiar temes relacionats amb l’empresa i finalment es va decantar per turisme perquè aplega la vessant de gestió i la dels idiomes. Està a punt d’acabar la carrera i ara es planteja completar la seva formació amb un màster.

Gràcies a totes per la vostra assistència!

La URV premia a un alumne de Camp Joliu pel seu treball de recerca

Un alumne de Camp Joliu, Narcís Atzerà (de Vilobí del Penedès), ha estat mereixedor del Premi Consell Social URV al millor treball de recerca de batxillerat pel seu treball “Les eleccions de 1936 a Vilafranca del Penedès. Un estudi a través de tres publicacions”.

Segons en Narcís Atzerà, el seu interès per la història van fer que tingués clar que volia fer un treball d’aquesta temàtica. “Al principi ho volia fer del meu besavi, però no en vaig trobar prou informació. Després vaig anar centrant el tema i vaig  decidir analitzar les eleccions de 1936 a través de tres publicacions de diferents ideologies. Vaig recórrer als arxius del Viniseum i em vaig endinsar en el context de la Segona República i de la història de Vilafranca. Reconec que no va ser fàcil però vaig acabar molt satisfet d’aquest treball”.

El treball de recerca d’en Narcís Atzarà va obtenir un 10 en la qualificació i va tenir com a tutor al professor Xavier Huguet. Actualment l’alumne de Camp Joliu estudia primer de Fisioteràpia a la Universitat de Vic. 

Joan Boronat: “Lluitar per una bona causa et dóna molta força”

En motiu de l’Assemblea de Camp Joliu recuperem l’entrevista a Joan Boronat, impulsor i antic president de l’Associació. 

Joan Boronat (Salomó, 1946) ha estat el president de l’Associació de Camp Joliu durant 25 anys. Pagès de professió, aficionat al teatre i pare de dos fills, és un home reflexiu que pensa abans de parlar. Ens explica la seva experiència a Camp Joliu amb la il·lusió d’haver vist créixer un projecte que s’ha fet gran, molt gran. En una carpeta hi té una cronologia escrita a mà del seu pas per l’escola i molts retalls de diari. Ho té tot apuntat però no li cal. Ho recorda de memòria tal i com es recorden les coses importants.

– Com arriba a Camp Joliu un pagès de Salomó?

Per casualitat. Abans, per fer la promoció, es feien arribar fulletons als ajuntaments i a les cooperatives. Vaig trobar un d’aquests fulletons perdut per l’Ajuntament de Salomó i la tardor de 1984 vaig anar a fer una visita. El gener de 1985, el meu fill hi entrava com alumne i nosaltres ens vam incorporar a la Junta de pares l’any 1986.

– Així que gairebé de seguida us vàreu implicar.

Sí, aquell any ens vam incorporar sis matrimonis i això va suposar una important ampliació i per tant més impuls de totes les activitats. Era una escola agrària i marcadament rural, la majoria de nosaltres érem pagesos. Vam participar en diferents fires agrícoles i sempre vam intentar donar a conèixer l’escola a la societat i també a les institucions. Per fer-ho ens vàrem anar reunint amb els successius Delegats del Govern de la Generalitat a Tarragona i amb diferents Consellers del mateix Govern.

– Els inicis devien ser difícils.

Recordo un dinar de Nadal on els pares vam portar les estufes i les bombones de butà. Fins i tot havíem llogat les cadires!

– Com era l’ambient entre famílies?

Hi havia molta amistat entres nosaltres. Era un ambient més rural i més agrari. L’any 1991 vam decidir organitzar la primera calçotada i així ens podíem conèixer tots una mica millor. Es van crear uns vincles molt forts entre nosaltres per la convivència i la bona relació. Encara ara ens trobem un parell de cops a l’any.

– Al final, els millors moments sempre són al voltant d’una taula.

I tant. El dinar de Nadal, el de la Festa Major… Antigament a les reunions de la Junta de Pares preníem un cafè amb un tros de xocolata però vam veure que teníem més gana! Tots érem pagesos que veníem de llaurar i vam començar a fer un pa amb tomàquet informal al final de la reunió. Nosaltres mateixos sucàvem el pa. És en aquests moments que coneixes les persones, les famílies parlen al final de la reunió, quan hi ha el pica-pica.

– Com ha canviat tot.

Hem passat d’una escola que tenia 30 alumnes a una que en té gairebé 1.000! Aquí on estem ara asseguts (estem en una sala de tutories de La Vinya) abans era tot camp, tot vinya! I va costar molt convèncer al pagès per poder tenir aquests terrenys.

– I què sent quan ho veu? S’ho imaginava que podia créixer tant?

És una satisfacció i un goig. Pensa que vam estar 15 anys parlant de fer l’escola de les noies! I tampoc ho vam tenir gaire clar quan vam començar els grups de P3. Però recordo molt una frase d’un dels membres de la junta, l’Albert Rovirosa, que va dir: “Camp Joliu és com una joguina que ens agrada a tots. No siguem egoistes, això ho hem de compartir!”

– Algun moment dolent també haurà patit.

Sí, recordo l’estiu del 97 que vam pensar que no tindríem concert. En 15 dies es van haver de fer moltes gestions, cartes d’alcaldes, de presidents de cooperatives… També recordo una reunió amb la Carme Laura Gili que va començar molt, molt malament. Una primera mitja hora crítica que després es va suavitzar i que ens va permetre tenir el vistiplau per concertar l’ESO. Va ser una gran fita per fer créixer l’escola.

– Quin consell ens dóna a les famílies i professors que ara estem a Camp Joliu?

Perseverança. Lluitar per una bona causa et dóna molta força. Jo sempre recordo una frase del Ball del Sant Crist de Salomó que m’agrada molt i que dic en algunes reunions: “el qui confia i té recte el seu camí, el bon Déu sempre el premia i el guardarà de mal fi”.

– Es pot posar punt i final a 25 anys d’implicació?

No. Per això seguiré venint però ara ja com espectador. Ara ho visc amb més tranquil·litat i ho puc gaudir més.

Acabem l’entrevista mirant retalls de diaris amb notícies antigues i em diu que anirà a dinar amb els professors. Es nota que a Camp Joliu s’hi troba com a casa. Marxa satisfet, amb la mirada brillant, i amb aquella satisfacció que dóna fer la feina ben feta.

Els riscos de la sobreprotecció

Compartim un article sobre els riscos de la sobreprotecció i el model familiar proteccionista. És un article de Natalia Barcáitztegui publicat al blog “Dame tres minutos”. 

Siempre es un placer para mí acomodarme en un rincón de este blog y compartir tres minutos con todos sus lectores. Por eso tengo que agradecer una vez más a José Iribas esta invitación para exponer unas pequeñas reflexiones sobre el modelo familiar proteccionista.

Partimos de la premisa de que la personalidad no es algo determinado en el código genético, sino que es fruto de su educación. El clima social en el que un individuo crece, desempeña un papel fundamental en la percepción de uno mismo, de los demás y del mundo. La familia es el primer contexto del individuo y el principal responsable de la educación de sus hijos, deber que no puede delegar y al que no cabe renunciar.

La familia evoluciona en función de los cambios socioeconómicos y culturales. Se ha pasado de un modelo menos afectivo y duro a la hora de corregir la falta de responsabilidad del niño, a un modelo familiar y social hiperprotector.

En el modelo superprotector a los adolescentes se les quita todo tipo de responsabilidad y creamos una zona de seguridad a su alrededor, con intención de protegerlos frente a una sociedad que consideramos peligrosa.

Los adultos sustituyen continuamente a los jóvenes intentando eliminar cualquier dificultad, para evitar que su estabilidad emocional sea dañada: llevarles a cualquier sitio de la forma más cómoda; reponer lo que pierden sin dilación; ayudar en las tareas escolares para evitar que queden mal y sufran; desautorizar a un profesor si les llama la atención… Los hijos se vuelven inseguros de sí mismos y de sus propias capacidades.

Se ha demostrado que la familia que evita responsabilidades favorece el desarrollo de trastornos psicológicos en la adolescencia, de tipo ansioso, obsesivo, fóbico, depresivo y alimentario.

“Con las mejores intenciones se obtienen, la mayoría de las veces, los peores efectos”. (Oscar Wilde)

Piaget afirma que el joven sólo es capaz de conocer el mundo y sus propias capacidades, a través de la experiencia de obstáculos superados, realizando sus propias acciones y soportando sus efectos. De este modo podrá confiar en sus propios recursos, anticipar situaciones para afrontar las diferentes circunstancias de la vida y lograr un equilibrio psicológico reforzando la autoestima a través de las experiencias personales.

A menudo, los padres, con las mejores intenciones, intentan facilitar a sus hijos sus propios mapas mentalesconfeccionados con creencias maduradas a lo largo de su vida. Olvidan que ellos han necesitado las enseñanzas de sus experiencias vitales. La excesiva intervención paterna, no deja que el adolescente se enfrente a los obstáculos de la vida que van a permitirle confiar en sus propias capacidades y construir el conjunto de pensamientos e ideas que guiará sus acciones futuras.

Los cambios socioeconómicos y culturales, favorecen la implantación de este modelo familiar

  • La disminución del número de hijos hace que la atención familiar se concentre en ellos y el aumento desempleo los retiene en casa más tiempo retrasando la autonomía necesaria para convertirse en adulto, en una sociedad en la que el placer y el bienestar son la guía de conducta.

Por otra parte se difunde la idea de que para educar hay que aplicar un método permisivo sin ninguna intervención punitiva, que pudiera generar estrés y frustraciones traumáticas. Sin embargo se demuestra que las familias en las que se permite premiar o sancionar acciones, los hijos poseen una estabilidad emocional más sólida y segura, respecto a los hijos de las familias en las que existe un clima permisivo.

  • El mayor número de mujeres en el mercado laboral implica una menor presencia en el hogar y un aumento de su carga de trabajo. Esto provoca un excesivo sentido de culpabilidad ante cualquier problema de los hijos que lleva a los padres a centrarse en cubrir de atenciones afectivas al hijo. Me remito al análisis que realizaba en mi post sobre Conciliación laboral (haz clic en el anexo).
  • Prolifera una búsqueda de la amistad entre padres e hijos, cuando realmente se trata de roles diferentes. Al no saber imponerse cuando hace falta, los hijos no encuentran puntos de referencia seguros, y los buscarán en otro lugar. Esta es la fuente de muchos problemas, clínicos o sociales, del adolescente moderno.

La familia debe reinventar sus métodos y lo primero es saber que tenemos que formar personas del siglo XXI

Nuestros hijos se manejan en unos parámetros desconocidos para nosotros. Los cambios tecnológicos han provocado cambios sociales y conductuales, cambios en las maneras de comunicarse y relacionarse, en la forma de pensar y de aprender. Se ha creado una nueva forma de entender el mundo, por lo que se exige una nueva forma de educar. Conozco de primera mano, por razones personales y profesionales, características que se dan en buena parte de la juventud actual. Las hay muy positivas y otras no tanto.

Permítanme un análisis crítico partiendo de que toda generalización es injusta. Pero déjenme llevarlo a cabo a fin de que concluya apuntando algunos retos que indudablemente hay que afrontar:

  • Los jóvenes de hoy tienen gran facilidad para procesar información a través de diferentes canales, pero son poco reflexivos y con poca capacidad crítica. Por eso resultan muy vulnerables y fácilmente manipulables.
  • Todo es muy intuitivo y ante cualquier dificultad, se impacientan y se bloquean.
  • Tienen muy poco en cuenta las repercusiones y el alcance de sus acciones en un mundo intercomunicado. Al caer en continuos errores tienden a desanimarse y hay que motivar Les cuesta mucho el esfuerzo.
  • No tienen un planteamiento intelectual sólido y por ello responden ante impresiones, ante una fuerte carga afectiva y emotiva.

Es necesario desarrollar hábitos, que ayuden a que los valores interiorizados se traduzcan en comportamientos externos sanos y estables.

Los padres deben orientar y prevenir a los hijos para que sepan enfrentar situaciones donde puede haber riesgo. Hay que plantearse a qué queremos exponer a nuestros hijos (ocio, amistades, medios de comunicación…) pero no se puede tener un control de todas las situaciones. Es necesario fortalecer la voluntad renunciando a la satisfacción inmediata, cultivando su autonomía y madurez.

Lo más importante es recordar que para educar bien es necesario amar, que formamos con nuestro ejemplo y debemos ser siempre coherentes con nuestras propias convicciones.

Projecte Eyerus: un projecte solidari

Ja fa tres anys que la nostra alumna Eyerus Rios, va acabar Batxillerat a Camp Joliu. Ella va cursar amb nosaltres tota la secundària i va deixar engegat un projecte molt important a l’escola: el projecte solidari “Eyerus”. L’Eyerus va néixer a l’Àfrica i la van adoptar quan tenia 10 anys.  Per tant, quan va arribar a Catalunya, tenia molts records de la seva vida a Àfrica i tenia ganes d’ajudar com fos a la població més desafavorida del seu país d’origen. Amb les professores de l’escola van pensar iniciatives i van crear un projecte molt senzill: fer una venda de pastissos solidaris i vendre els talls a 1 euro. Tots els diners que es recullen es lliuren a una ONG que col·labora a l’Àfrica.

Fàcil, no?

Així doncs, i tot i que l’Eyerus ja ha marxat de l’escola (ara viu a Edimburg, on estudia Nutrició a la Queen Margaret University) volem mantenir aquesta iniciativa de solidaritat. També aprofitem per compartir unes paraules de l’Eyerus que té molt bon record del seu pas per Camp Joliu:

Ja fa més de tres anys que vaig deixar Camp Joliu. Si ara em paro a pensar sobre la meva experiència com a estudiant,  recordo molt els sentiments, moments que no canviaria per res del móm, i també els amics. També recordo les profesores que han estat amb mi en els moments bons i en els dolents i que no van deixar que em rendís! gràcies a elles ara estic estudiant el que m’agrada. Com tot, hi ha moments de tots els colors, però ara penso que la meva experiència com a estudiant d’aquesta escola no es pot comparar amb res. Us animo molt a totes i us prometo que val la pena tota la feina que esteu fent! Eyerus Rios

Col·laborem

Logotip del Academica International Studies
Logotip del Cambridge University Press
Logotip del Nàstic Sports Academy

Tens cap dubte? Vols venir a conèixer-nos?

Contacta'ns