Com puc fer millor de pare?

Diuen que de mare només n’hi ha una. Però el paper del pare també és únic i no es pot substituir. Com fem de pares? ho podem fer millor? i si ens formem per ser millors pares?

Com cada any a Camp Joliu promocionem diverses activitats d’orientació familiar que afavoreixen el diàleg entre el matrimoni, l’intercanvi d’experiències amb altres famílies i que ens ajuden a millorar en l’educació dels nostres fills i filles.

Per això aquest primer trimestre hem pensat en organitzar un cicle de 4 sessions, els 4 dilluns de novembre a les vuit del vespre, amb el títol “El paper del pare en l’educació dels fills”, dirigit al pare de cada un dels nostres alumnes, i amb l’objectiu d’ajudar-lo a millorar en la seva tasca específica dins la família. Hi haurà primer un treball de 30 minuts a les 8 del vespre, en petits grups on també hi participaran alguns professors,  seguint la coneguda metodologia del “cas”.

A les 20’30 una mica de sopar fred, i de 21 a 22 hores la sessió general.El cost del programa és de 80 €. L’Associació de pares se’n fa càrrec del 50%, de manera que els pares pagaran 40 euros dels quals 20 euros s’hauran de pagar per fer la reserva de plaça per mitjà de secretaria o del professor/a encarregat/a de curs, PEC.

És un programa per pares de qualsevol curs o edat, malgrat que a l’hora de constituir els grups de treball i discussió dels casos es tindrà en compte aquest aspecte.

Us hi esperem! us garantim que aprendreu molt, us divertireu i la relació amb els vostres fills en sortirà enfortida!

Sandra Camós a Camp Joliu

El proper dilluns, dia 9 d’octubre, la professora i coach Sandra Camós farà una sessió als pares de secundària sobre l’optimisme i la importància d’educar en positiu. Una xerrada que segur que ens fa acabar amb un somriure i que esperem que serveixi a les famílies de Camp Joliu per encarar el curs amb il·lusió i fer més fàcil el repte d’educar. Us deixem un fragment del blog de la Sandra Camós per tal que la conegueu una mica millor: 

Me llamo Sandra Camós y nací en Girona el 11 de mayo de 1975.  Hasta hoy he vivido una vida muy intensa cargada de emociones de todo tipo.  Momentos dulces, salados, ácidos, amargos y tóxicos pero poco a poco he ido descubriendo ingredientes que me han ayudado a ir redireccionando las situaciones hacia el camino de la felicidad. A pesar de haber vivido momentos complejos que podían haber hecho que tirara la toalla, jamás lo he hecho. Soy y sé que puedo ser feliz porque tengo un tesoro: una familia que me quiere. Es de ella de quién más he aprendido en esta vida: mis padres (Carlos y Mª Carmen), mi marido (Marc), mis hijos (Marquitos y Sofía) y cómo no de los juegos y discusiones con mi hermanísima Carolina han sido la base de mi desarrollo personal.

Tener grandes amigos, me ha ayudado a conocerme mejor y a luchar cada día para gestionar mis talentos y mis áreas de mejora. Así mismo, trabajar con personas, es de lo mejorcito que me ha pasado porque no dejo de asombrarme a diario por el gran talento que poseen todas ellas, que es muchísimo. Me apasiona poner mi grano de arena en hacer que éste se luzca. Rezar me mantiene fuerte ante las tormentas que la vida me brinda. Mis “hobbies” son cantar y bailar, jugar a tenis, pasear, estar con mi familia y jugar con mis hijos, la moda y disfrutar de los pequeños momentos que acaban por ser grandísimos.

Hace poco me he cruzado con algo muy especial: un cáncer. ¡Qué regalo! Me ha hecho redescubrir todo y apreciar aún más a las personas que quiero y sobretodo reafirmarme en una frase que me encanta: “¡Todo lo que nos pasa es para bien!”  El mundo es de los valientes, de los que a pesar de tener miedo, dan ese paso hacia adelante. Gracias por visitar mi rinconcito en este gran mundo de internet.

Ferran Luir: “Aquest any hem patit més però la recompensa final ha estat molt més gran”

Cent kilòmetres de Trailwalker. Sembla una bogeria, i potser ho és, però en Ferran Luir explica aquesta experiència com aquell qui ha anat a fer una cursa normal. És com córrer dues maratons i mitja en una sola jornada. I tot amb una finalitat solidària: lliurar els 1.500 euros que val la inscripció a Intermón Oxfan. Fer kilòmetres per salvar vides.

Heu patit…

Molt.  Fins la setmana anterior no sabíem si hi podríem participar. Jo tenia problemes de genoll i el Jose, de menisc.  Tot i això ja teníem l’experiència de l’any passat: sabíem on són els avituallaments, que calia sortir dels primers del grup per no fer embut i el temps que podíem estar parats. Però tampoc havíem entrenat massa i això es paga.

Tot i això heu quedat cinquens.

Els primers kilòmetres ja ens vam escapar. Vam sortir molt ràpid, massa i tot. Tres o quatre equips ja es van escapar d’entrada i nosaltres ens vam mantenir cinquens gairebé tota la cursa. El grup gran s’havia quedat enrere. Va ser al kilòmetre 25 quan vaig començar a patir molèsties al genoll.

Doncs encara quedava molt. 

Sí. Vaig arribar a Girona (kilòmetre 56) molt malament i em va passar pel cap deixar-ho. El José Luis també tenia els bessons carregats i vam fer un tram caminant. El menjar ens va refer i, tot i el cansament, ens vam marcar l’objectiu d’arribar a Cassà de la Selva, un tram força difícil. A Cassà (kilòmetre 70) vam enganyar el cervell i en comptes de pensar que quedaven 30 kilòmetres ho vam plantejar com tres tirades de 10.

Recta final.

Al kilòmetre 85 en Jose Serrano i jo ens adonem que si parem ja no arrancarem per les molèsties articulars que tenim. Per tant vam decidir no parar més i vam arribar a Sant Feliu de Guíxols els cinquens, a pocs minuts dels quarts.

Satisfets?

Molt. Una satisfacció molt gran. Vam arribar tots quatre i vam fer molt bon temps (11 hores i 43 minuts). Aquest any hem patit molt però la recompensa ha estat enorme. Ens sentim molt satisfets pel projecte, per participar en una causa tan important, per ajudar a Intermón Oxfam i per deixar en bon lloc a l’escola.

Per què córrer 100 kilòmetres?

Pel projecte i per la motivació. A veure si l’any que ve s’animen més pares de l’escola, ja sigui corrent o caminant.

TEAM CAMP JOLIU: José Luis Gómez, Raul Ruiz, Jose Serrano  i Ferran Luir.

Avituallament TEAM CAMP JOLIU: Astrid Barqué, Mónica Vàzquez, Manoli Escaiba i Aina Ruiz.

Victor Küppers a l’Assemblea de Camp Joliu

El proper dilluns 13 de març a les 19:00 tindrà lloc l’Assemblea de l’Associació Camp Joliu i en aquesta ocasió tenim un conferenciant de luxe: Victor Küppers. Les seves xerrades motivacionals són conegudes per l’energia positiva que transmeten i per explicar les coses amb gran naturalitat i sentit de l’humor. Les seves sessions  són virals a les xarxes socials i és un dels conferenciants més important i influent de l’actualitat. En aquest cas ens parlarà de “Com viure amb entusiasme a la família”.

Segons Küppers, una de les seves frases favorites és “que ningú arribi mai a tu sense que, al marxar, es senti una mica millor i més feliç”, de la Mare Teresa de Calcuta. I aques és l’objectiu que tenim aquest any a l’Assemblea: que tothom en surti molt més feliç.

Si voleu conèixer una mica més l’estil de Küppers us deixem aquest article:

7 diferencias entre un líder y un champiñón

Yo no soy un experto en liderazgo, ni pretendo iluminar a nadie con este artículo porque no sabría. Seguramente harían falta muchos manuales para definir todo lo que necesita una persona para ser un buen líder, y yo me limitaré sólo a hacer algunas reflexiones sobre un aspecto concreto, su actitud; y no son consideraciones fruto de mi experiencia personal, solo faltaría!, sino de lo que he aprendido trabajando con muchos líderes de diferentes organizaciones. He tenido la suerte de conocer a todo tipo de fauna: merluzos, melones, ciruelos pero también he conocido a personas a las que he admirado muchísimo por su capacidad de liderazgo. Últimamente he tenido la suerte de compartir mucho tiempo con Mikel, uno de ellos. Observándolo y reflexionando he podido identificar 7 aspectos que diferencian a los líderes absolutamente espectaculares de los champiñones que pretenden dirigir personas.

1a. Diferencia: tienen el chip de estar al servicio de los demás. Hay personas que sirven para liderar y hay otras que nunca servirán por mucho que se lo propongan. Hay jefes chusqueros que piensan que liderar es decirle a los demás lo que tienen que hacer y verificar que está hecho en tiempo y forma adecuados, como si fuera el ejercito, pero los líderes saben que su trabajo consiste en ayudar a los demás para que sean mejores personas y mejores profesionales. Tener ésta mentalidad, esta obsesión para ayudar a los demás, es un requisito imprescindible. ¿Cuántas personas con equipos a su cargo lo tienen? Por desgracia son minoría, porque casi todos piensan en sus objetivos y ven a los demás como un recurso que les ayuda a conseguirlos. El liderazgo basado en esta premisa se caracteriza por el control y la supervisión, el egoísmo, la rigidez, la falta de confianza y la mediocridad, sintiendo como una amenaza a todo aquel que pueda ser mejor que uno mismo. Cuando uno se centra en ayudar y servir a los demás para que crezcan y se desarrollen como personas, entonces es un trabajo brutal y muy gratificante, porque logra sacar lo mejor de cada persona para que además de “saber” hacer las cosas, “quieran” hacerlas poniendo sus mejores esfuerzos en ello. La Responsabilidad Social Corporativa esta de moda, pero muchas empresas la han entendido como hacer una donación o publicitarla; la verdadera responsabilidad social empieza por cuidar, tratar bien y preocuparse por las personas que trabajan en una empresa. Aquello de que el accionista es lo más importante, muy predicado en las mejores escuelas de negocio, a mi me parece un cuento chino, una irresponsabilidad catastrófica. Primero las personas, luego los clientes y por último el accionista.

2a. Diferencia: Influyen por su manera de ser. La diferencia entre una persona grande y una persona mediocre no está en sus conocimientos ni en su experiencia, está en su manera de ser. Los cracks saben que para poder ayudar a otros a ser mejores, primero tienen que hacer un trabajo interior enorme para mejorar ellos. Su papel es el de influir, inspirar, transmitir, motivar y por eso tienen una manera de ser marcada por unos valores y unas virtudes humanas que admiramos. No conozco ni un líder espectacular del que no me haya asombrado su manera de ser. No se trata de estudiar un master o tener un cargo en la tarjeta, se trata de actitud y manera de ser; sin valores humanos, el líder es un déspota, un tirano, un dictador. Mark Zuckerberg tiene una frase genial que dice: “sólo contrato a alguien para trabajar directamente conmigo si pienso que yo trabajaría para él”.

3a. Diferencia: saben lo que es más importante en la vida. Hay una fase del Dr. Stephen Covey que me encanta: “lo más importante en la vida es que lo más importante sea lo más importante”. No es sólo un juego de palabras, que evidentemente lo es; es también una frase que si uno piensa durante unos minutos, tiene mucho fondo. El requisito básico para que las personas trabajen bien es que sean felices. Puede parecer una afirmación superficial o poco sofisticada, pero es una verdad como un piano. Vivimos en la sociedad de las prisas, del ya, del consumo, de lo artificial, del envoltorio, en el que el parecer es más importante que el ser y es una carrera que nos acaba atrapando a todos y desquiciando a muchos porque olvidamos muchas veces lo que es importante y acabamos corriendo a toda pastilla hacia ninguna parte. Para que las personas sean felices tienen que poner en el centro de su vida lo que es más importante para ellos. Personalmente pienso que nuestro Proyecto con mayúsculas en esta vida es nuestra familia y, en una época de máxima exigencia laboral, necesitamos tiempo para equilibrar nuestra vida profesional con la personal. Los líderes fantásticos lo saben porque ellos son los primeros en hacerlo y, entendiendo que el trabajo es importante pero nunca lo más importante, generan y promueven entornos laborales que ayudan a sus equipos a equilibrar su vida personal y profesional.

4a. Diferencia: trabajan con las personas sabiendo que son voluntarias. Muchos trabajos se han convertido en una forma de esclavitud moderna en el que las personas ven sus actividades como una penosa obligación en la que no se divierten ni disfrutan, en la que se sienten tristes, quemadas, estresadas y tienen una taza con la frase “por fin es viernes”. Muchos líderes no han entendido que trabajan con personas que son voluntarias, como si fuera una ONG, al menos en parte. Todos tenemos un comportamiento “normativo” por el que hacemos todo lo que tenemos que hacer para que no nos llamen la atención: una forma de ir vestido, un horario de entrada y salida, unas metodologías y procesos de trabajo, etc. Es un comportamiento “obligatorio”. Pero las personas también tenemos un comportamiento “espontáneo”, que es el cariño que le ponemos a lo que hacemos, las ganas, la pasión, la alegría, el esfuerzo para querer hacer las cosas lo mejor que podemos. Y este comportamiento es 100% voluntario, no se puede exigir, el líder se lo tiene que ganar, se lo tiene que merecer, porque los demás se lo dan sólo si les da la gana. Nadie puede exigir a una persona de su equipo que ponga el 100% de sus ganas y alegría en el trabajo, que se deje la piel o que le pregunte al jefe si necesita ayuda cuando le vea apurado; eso te sale o no te sale, y si el jefe es un mamón, es normal que no salga.

5a. Diferencia: son personas amables, agradables, que practican la regla de oro. En todas las religiones, desde el cristianismo al budismo, pasando por el hinduismo, el judaísmo o el islam, absolutamente todas, se predica el siguiente corolario: “trata a los demás como te gustaría que te trataran a ti”. Puede parecer simple e incluso demagógico, pero es una verdad descomunal. La vida es simple, no fácil, pero simple; lo que ocurre es que muchas veces nos encanta complicárnosla o que nos la compliquen. Seguro que hay sofisticadísimos modelos de liderazgo muy útiles, pero también lo es esta frase tan simple que casi nunca aplicamos. Hay quien piensa que es muy genérica, poco concreta. Pues te doy otra, de la Madre Teresa de Calcuta: “que nadie se acerque jamás a ti sin que al irse se sienta un poco mejor y más feliz”; aplicarla en cada instante es algo muy práctico que a veces requiere cuidar las formas al hablar, o tener paciencia para escuchar, o ser justo con alguien cuando no hay afinidad. Si esta frase se te pudiera aplicar a ti serías una persona absolutamente apoteósica, pero lo mejor de todo es que para que esta frase se te pueda aplicar a ti no dependes de nadie, sólo de tu decisión y compromiso personal. Seríamos mejores personas, mejores padres, mejores parejas, mejores amigos y mejores líderes. Las personas que admiramos y que nos ayudan a ser mejores tienen un trato cercano, agradable y alegre, son educadas y cuidan siempre las formas. Son cosas básicas, lo sé, pero es que las estamos perdiendo. Por suerte, quedan algunas personas maravillosas, de esas que conoces y por dentro piensas, “ole, ole y ole!, yo quiero ser como ella”. Cuando lo piensas, estas delante de un líder.

6a. Diferencia: hacen sentir importantes a los demás. Confían en las personas, por eso delegan en ellas, las involucran, les preguntan, les hacen participar y logran su compromiso. Les hacen sentir importantes también porque consiguen que hagan un trabajo estratosférico. Nadie es bueno para todo, pero tampoco nadie es inútil para todo. Ayudar a las personas y hacerlas sentir importantes requiere primero conocerlas para saber cuales son sus dones y en qué actividad puede desarrollarse mejor. Y paciencia, mucha paciencia! Hay personas que entienden que los bebés tardan 9 meses en nacer por mucho que te esfuerces y otros son como el chiste que decía, “Señor dame paciencia, dame paciencia, pero dámela ya!”” Los líderes tiene paciencia y forman, los jefes chusqueros van con prisas y deforman. Los cracks tienen una obsesión por buscar lo bueno que tienen los demás, porque saben que lo tienen, y cuando lo encuentran, les ayudan, les motivan y les exigen, confían y ponen todos los medios para lograr que tengan un desempeño brutal. Y cuando lo logran, se lo reconocen y les elogian, porque saben que en el fondo de todas las personas existe el anhelo de hacer cosas importantes, de aportar algo, de sentir que contribuyen y que se les aprecia. Reconocer el trabajo bien hecho de manera sincera es el mayor chute de motivación que alguien puede recibir. Entonces, esa persona se siente valorada, comprometida, agradecida, y su rendimiento mejora, es un círculo virtuoso. Hay jefes que creen que hay personas a las que es imposible motivar; lo que deberían pensar es que hay personas que estaban muy motivadas hasta que les conocieron a ellos.

7a. Diferencia: sonríen. Su trato agradable empieza por su cara. Sonreír es una virtud enorme que no valoramos suficiente, como el sentido del humor y la alegría. Las personas que sonríen y son alegres son mucho más productivas y generan entornos mucho más eficientes. Hay un proverbio chino que dice, “el hombre cuya cara no sonríe, no debería abrir una tienda”. Es de cajón! ¿Cuántas tiendas cerrarían en este país?, empezando por las de los chinos, que no lo han entendido tampoco! Deberíamos fichar a las personas por su alegría y despedirlas por su mal carácter, empezando por los líderes. Hemos perdido el sentido común, ¿cómo se puede pretender ser un buen líder con cara de sepia?

Més informació sobre el conferenciant a www.kuppers.com

Parlem d’innovació educativa a Calafell Ràdio

A Calafell Ràdio hem parlat d’educació, de les noves metodologies en l’aprenentatge i del projecte educatiu de Camp Joliu. Ha estat durant el programa Calafell Matí, a càrrec del periodista Xavier Sanjuan. Els professors que han participat en aquesta tertúlia radiofònica han estat el Marcos Gavaldà i la Magda Minguet. Us deixem l’enllaç!

Pel·lícula: Camino a la escuela

Una pel·lícula per veure en família i que segur que us agrada i us fa pensar és “Camino a la escuela”, la història de quatre nens que expliquen les dificultats que tenen per accedir a l’educació. Us deixem amb alguns comentaris de les alumnes de 4t d’ESO després d’haver vist la pel·lícula:

Foix Romagosa:

“Aquesta pel·lícula, ha fet que m’adonés del fàcil que ho tinc jo per anar a l’escola i les poques ganes que hi poso a vegades i, aquests nens que tenen mil excuses per no anar-hi, tenen clar que és el primer.

Aquests nens superen qualsevol obstacle per arribar on volen arribar i això en un futur no molt llunyà els donarà els seus fruits, ja que tots quatre s’enfronten davant de situacions diferents per arribar a un mateix objectiu.

Els testimonis ens fan veure que si tu vols aconseguir una cosa, costi el que costi, ho aconseguiràs. Tu només guanyes si no et rendeixes”.

Mercè Ventura:

Gràcies a aquesta pel·lícula he assimilat que anar a l’escola és certament, un privilegi del que no tots els nens en tenen un fàcil accés. Els infants i adolescents d’avui en dia pensem que fem un gran esforç per anar a l’escola, malgrat que l’entrada no podria ser més fàcil. En canvi, es pot percebre que els nens que viuen en països subdesenvolupats, on la pobresa i altres característiques de tals indrets hi són molt presents, on s’hi viuen unes condicions molt dures, són els que hi apliquen un gran afany, són els únics que recorren un llarg trajecte a peu o amb cavalls, i amb una gran valentia, ja que són nombrosos i molt perillosos els obstacles que s’hi poden trobar.

Els nens i les nenes protagonistes de la pel·lícula viuen en zones molt allunyades, i malgrat les diferències, cadascun d’ells compateix la mateixa avidesa per l’aprenentatge, les mateixes esperances. La distància, la discapacitat i la discriminació són destorbs que pateixen aquests infants per tal de poder accedir-hi, però és tan gran la confiança, la fe i el valor que experimenten en ells que no hi ha obstacle que els hi negui l’accés, ja que saben perfectament que només l’educació els obrirà les portes a un futur digne. Aquests infants, amb el seu coratge i la seva il·lusió per arribar a l’escola ens mostren un exemple estimulant per a tots nosaltres, que no valorem el que tenim.

Lia Roig:

Aquest documental ens presenta la vida de 4 nois i noies que viuen en baixes condicions i ens mostren el seu recorregut cap a l’escola.

En el documental es pot veure un valor molt gran que no acostumem a entrenar-lo: L’ESFORÇ.

Cada un d’aquests nens té una distància mínima d’una hora i màxima de quatre per arribar a l’escola caminant per camins complicats, alguns d’ells amb l’afegit de que poden ser atacats per animals de grans dimensions com els elefants.

L’esforç és una virtut que les noves generacions estan perdent i no es té en compte com caldria.

Comparant aquests nois amb nosaltres tenim la sort que ens recull un autocar cada dia, tenim 2 vegades com a mímim un plat a taula, no ens falta de res… i tot i així ens seguim queixant si no tenim l’últim mòbil o aquells pantalons que porta tothom ara per posar un exemple.

L’esforç és una virtut molt important. Un exemple proper el tenim amb els nostres pares que treballen molt per poder donar-nos el que ens faci falta i, tot i així, seguim i seguim queixant-nos.

A mi, personalment, em va agradar molt el fragment del final del documental on cada nen surt a explicar què vol ser de gran, la il·lusió que tenen i que s’hi deixaran la pell per aconseguir-ho.

Aquest és un bon exemple per la vida, ja que potser ells no poden estudiar o anar a la universitat però tenen grans somnis com tots, tothom té somnis a la vida que amb l’esforç són més fàcils d’aconseguir.

Resumint, veient l’esforç d’aquests nens, els que tenim la sort de poder viure en el primer món ens fixem en el que ens envolta, donem gràcies del que tenim i lluitem pel que volem realment a la vida.

7 consells per fer un bon ús dels grups de whatsapp de pares

Whatsapp és una eina fantàstica que ens permet estar en contacte amb les famílies de les classes dels nostres fills i això és de molta utilitat per intercanviar informacions sobre reunions o activitats de l’escola. Però a vegades aquests grups han generat algun problema o les converses s’allarguen en excés. Com podem fer-ho per millorar l’ús dels grups de whatsapp de pares? Un deixem 7 consells que us poden ser d’utilitat:

  1. Finalitat: Intenta que el grup de whatsapp de la classe sigui per intercanviar informació útil. En cas que el missatge sigui reiteratiu o de poc interès és millor no posar res. Tampoc és un grup d’amics on es comparteixin acudits o informació personal.
  2. Agenda: No ens convertim en l’agenda dels fills: deixem que ells assumeixin les seves pròpies responsabilitats. La finalitat del grup és intercanviar informació i no pas ajudar a organitzar el teu fill.
  3. Evita certs comentaris. El grup no és per qüestionar la tasca educativa de l’escola. Cal evitar opinions del tipus “posen massa deures” o bé “els posen poca feina per la quantitat de vacances que tenen”. Tot això és millor parlar-ho directament amb el professor.
  4. No difonguis rumors. Evita comentar rumors que poden crear confusions i mals entesos. No feu servir frases del tipus: “a mi m’han dit que…” “he sentit que….”
  5. Vetlleu pel bon ús. Si teniu molt clara la finalitat del grup de whatsapp i veieu que hi ha famílies que no tenen un bona actitud no dubteu en dir-ho. Podeu fer-ho en privat.
  6. Privacitat. No compartiu continguts que vagin en contra de la privacitat de ningú o que sigui ofensiu.
  7. Problemes amb el professorat. Si teniu algun problema per resoldre amb el mestre, no ho feu a través del grup. Cal oblidar frases tipus “al meu fill no li fa cas…” i aneu directament a l’escola davant de qualsevol dubte. Així tots dos parlareu amb calma d’aquests fets.

Aquests grups són una oportunitat, no la desaprofitem! És molt important promoure que estiguem units família i escola. La finalitat és establir un vincle educatiu per el bé dels nostres fills i els nostres alumnes.

(Font: Ser Padres)

Com millorar la comunicació amb els adolescents?

Sovint amb els adolescents costa parlar. Es troben en una etapa de canvi on els pares cal estigui molt presents. És important ser-hi però sense que es noti. Per aquest motiu la xerrada de formació per a famílies de secundària va tractar el tema de la comunicació amb dos professionals de l’educació familiar: Carlos Goñi i Pilar Guembe. Ells són orientadors familiars i autors de diversos llibres dedicats a adolescents.

En aquesta sessió a Camp Joliu ens van donar algunes idees importants que us resumim tot seguit:

  • Sense autoritat no s’educa.
  • Potser som massa estrictes en temes poc importants i en canvi en coses fonamentals no ho som tant. Cal ser permissius en allò accidental però molt estrictes en l’essencial.
  • El nadó necessita atencions, el nen necessita limitacions i l’adolescent vol raons.

Què fem malament en la comunicació amb adolescents?

Les principal errades són parlar quan estan nerviosos, dir sempre el mateix, sermonejar i no escoltar. Els pares sovint escoltem pensant en respondre i no entendre. És fonamental comunicar-se en moments de calma, deixar de banda els nervis i encarar els conflictes el més aviat possible. No anar arraconant els problemes per por a les reaccions i ser respectuosos amb la seva intimitat.

Com afavorirem el diàleg?

El més important és buscar el moment adequat i parlar amb serenitat. Sovint caldrà acceptar les seves formes i anar-los donant moltes raons de pes. S’han d’establir pactes i a l’hora del diàleg és important que els anem motivant amb coses positives. No podem parlar només amb retrets i ens recomanen pensar en el “mètode de l’entrepà”, on hi ha sempre dos elements positius (pa) que embolcallen el tema complicat que volem encarar.

Per fer que la conversa sigui menys tensa un bon ingredient és el bon humor, un somriure i frases positives com: estem orgullosos, segur que ho faràs o et felicito.

Per a més informació us deixem la portada del llibre de Pilar Guembe i Carlos Goñi:

Marcos Gavaldà: “Les FECS són el pal de paller de Camp Joliu”

Des de l’inici a Camp Joliu s’ha comptat amb aquesta figura tan genuïna i ja tradicional a l’escola com són les Famílies Encarregades de Curs (FEC). El valor de les FEC a Camp Joliu rau en la missió mateixa del col·legi, que consisteix a ajudar a les famílies, que són les veritables responsables i protagonistes de l’educació dels fills. L’excel·lent formació acadèmia, la pràctica de virturs cristianes i la formació de famílies són l’eix central del projecte educatiu de la nostra escola.

Per poder donar compliment a aquesta missió de l’escola de donar suport i ajudar els pares en aquest camí de formació dels seus fills, el col·legi posa a l’abast de les famílies múltiples mitjans: tutories, reunions trimestrals, Cursos d’Orientació familiar (COF ), … d’aquesta manera, les FEC seran aquest vincle d’unió que faran arribar a la resta de famílies del curs, tot aquest projecte formatiu del col·legi. Les FEC pretenen impulsar les activitats formatives que el col·legi posa ja a l’abast de la resta de pares i arribar a un tracte proper amb la resta de pares de la classe per integrar-los en aquest projecte educatiu.

En més d’una ocasió m’he trobat amb pares que pensaven que no estaven complint bé amb la seva missió de FEC per no haver muntat cap barbacoa de la classe per falta de temps. I els has de recordar que això no és la seva tasca principal, i que potser ells han complert perfectament amb el seu principal objectiu, ja que han sabut donar resposta a les necessitats de les famílies i han acostat el projecte educatiu del col·legi a la resta de famílies . L’organitzar trobades, serà una conseqüència de l’anterior, en tractar es crearan llaços d’amistat i aquestes trobades ens serviran per donar a conèixer el panorama immens del projecte de Camp Joliu.

D’aquesta manera podríem resumir que les característiques necessàries que ha de tenir una Família Encarregada de curs de Camp Joliu són les següents:

  • una actitud de servei a la resta de famílies del curs.
  • que siguin propers a la resta de famílies i que ajudin a canalitzar actituds de distanciament amb el tutor del curs.
  • que mantinguin una actitud d’unitat i confiança amb l’escola.
  • mantenir l’afany per la formació personal per millorar com a pares i persona.

Així doncs, quines tasques té una Família Encarregada de Curs? Fent un resum de punts que han sortit anteriorment podríem dir que les tasques són les següents:

  • afavorir un clima familiar entre els pares del curs.
  • fomentar que les famílies tinguin una bona entesa amb els diferents responsables de l’escola
  • animar a les famílies a assistir als mitjans de formació que Camp Joliu posa a l’abast.
  • Fer arribar els possibles suggeriments i iniciatives per millorar el funcionament del dia a dia.

Sens dubte les Famílies Encarregades de Curs són i han de ser aquest “pal de paller” que mantenen ben units al col·legi a la resta de famílies i sense les quals Camp Joliu no seria el que és, un escola de famílies.

T’animes a fer un Curs d’Orientació Familiar?

Autora: Magda Minguet

Potser n’has sentit a parlar però no tens clar que és un COF i en què consisteix. Per això et resumim en format breu què és i les avantatges que suposa aquesta formació:

  1. És un curs per fer millor de pares. Sovint la feina d’educar és difícil, tenim dubtes i la vida va tan ràpid que no sabem on trobar les solucions. Però no estem sols. Els reptes que plantegen els nostres fills són comuns i altres famílies també els estant “patint”. Per això res millor que treballar amb casos pràctics i a través del diàleg trobarem solucions.
  2. Són cursos amb casos pràctics. No us penseu que són classes teòriques llargues i avorrides. Al contrari. Amb molt sentit de l’humor, es planteja un cas i entre tots els matrimonis assistents es comenta la situació. Qui modera la sessió és un orientador familiar que dóna pautes i planteja possibles solucions.
  3. Duren quatre sessions. Aquest és un dels reptes, que el curs no és d’un dia puntual sinó que té una continuïtat. Però és una inversió del nostre temps que a la llarga dóna molts fruits. Tot i que a molts us fa enrere el tema del temps penseu que val la pena formar-vos per la millor empresa que teniu: la vostra família. Si heu fet molts cursets per ser millor professionals…no creieu que val la pena fer-ne un per ser millors educadors?
  4. Enforteix les relacions. No només ens ensenya com enfortir la relació amb els fills sinó que també ens implica més amb el nostre marit/ esposa. Com? doncs és un temps que dediquem tots dos a parlar d’educació, pensem en els fills, ens formem per anar tots a una. Deixem de ser els típics pares que van ràpid i sempre pensen en allò urgent i mai en allò important. Dediquem cinc sessions a formar-nos pel bé dels nostres fills.
  5. Són molt divertits. I en això tothom coincideix. Parlar de les nostres situacions quotidianes i compartir temps amb altres famílies fa que el COF sigui un curs fresc, entretingut i on els somriures estan garantits. Ens divertim amb altres famílies de l’escola i això també crea un vincle important.

Ara que ja has pensat en totes les activitats que farà el teu fill per formar-se, és hora que els pares penseu que en quina activitat fareu vosaltres per tirar endavant el negoci més important que teniu entre mans: l’educació dels fills. Perquè els que ens dediquem a educar no podem parar d’aprendre. 

Si encara tens dubtes sobre els Cursos de Formació Familiar no dubtis en contactar amb l’escola.

Col·laborem

Logotip del Academica International Studies
Logotip del Cambridge University Press
Logotip del Nàstic Sports Academy

Tens cap dubte? Vols venir a conèixer-nos?

Contacta'ns