Categoria: Famílies

Aquest creixement ha estat possible gràcies a la implicació de tothom: alumnes, famílies, professorat, personal d’administració i de serveis. Tots junts, ara fa tretze anys, vàrem decidir passar de les dues línies que teníem a Camp Joliu (2P3,2P4…) a quatre (4P3,4P4…).

Després d’analitzar detingudament diverses escoles i models, vam concloure que era la mida idònia per a poder oferir uns serveis educatius de màxima qualitat tot seguint amb el nostre model d’educació personalitzada.

A poc a poc, any rere any, hem anat ampliant al llarg d’aquests tretze anys fins a arribar aquest curs a les quatre línies de 4t d’ESO. Per això ara ens fa especial il·lusió compartir-ho amb tots vosaltres amb l’esperança que, ben aviat, ens podrem retrobar i ho veureu en directe.

Text: Núria Colprim

Primer diumenge de maig. I després d’un parell de dies de pluja, l’Arboç s’aixeca sota el mantell d’un sol espaterrant. Són les 8:00h del matí i davant de les portes del Col·legi Camp Joliu comencen a arribar els protagonistes d’aquesta jornada. Alguns duen encara els llençols enganxats i a altres se’ls veu ben desvetllats; però tots –o quasi tots- van vestits d’esport i disposats a córrer o caminar. Sembla que la son no és un impediment per tal que poc a poc, i amb la col·laboració de tots, la cursa es vagi muntant. 

Un cartell darrere d’un podi anuncia el que està a punt de passar: “Run4Vinyes”. La primera edició d’una cursa i caminada familiar moguda per l’eslògan “Mou-te contra el càncer infantil”. 

A partir de les 9:00h es comencen a repartir els dorsals que inclou una samarreta tècnica (que molts decideixen posar-se per a córrer), botifarrada i avituallament. Durant els dies previs, els participants s’han estat inscrivint a la cursa per un import de 10 euros durant el periode de promoció i d’on els beneficis estaran destinats a la recerca del càncer infantil que es realitza a l’Hospital Sant Joan de Déu (Barcelona). Altres, a qui no els agrada tant l’esport però també volen col·laborar, han decidit participar amb un “Dorsal 0 ” de donatiu.

Finalment, entre grups de voluntaris i els propis participants –que enmig d’estiraments i escalfaments s’escapen per donar un cop de mà- a les 10:00h ja està tot apunt per a que es doni el tret de sortida. 

S’inicia amb el tall de la cinta inagural per part de l’alcalde de l’Arboç, Joan Sans, i dóna un tros d’aquesta a l’Elena Espinosa (Directora de Camp Joliu), a Miguel Ángel del Rio (Regidor de Cultura i Esports de l’Arboç) i a la Cristina Vidal (professora d’esports i una de les organitzadores de la Cursa Run4vinyes) i Núria Colprim (Club Familiar Fontclara). 

Seguidament comença el compte enrere i es dón el tret de sortida. Surten primer els corredors i a continuació la caminada. Les 251 persones inscrites ja comencen el recorregut de 5km que previst i senyalitzat per aquesta cursa i caminada I Run4vinyes. 

No hi ha excusa per a no participar-hi. L’entorn és agradable i el dia és assolellat. És un recorregut assequible i els propis participants ens fan saber que l’edat no és un problema per a participar-hi –la persona inscrita més petita té 6 anys i la més gran 75 anys. 

Durant el recorregut es respira amabilitat, ambient familiar, ganes de fer esport i de xerrar a la caminada… etc. I aprofitem l’avituallament situat a l’ermita que hi ha al 2km per a que els participants ens corroborin aquestes sensacions. 

Un parell d’amigues ens expliquen que aquesta caminada és una bona ocasió per fer esport i parlar; un noi, a qui el mal de panxa el fa anar caminant, comenta que el que l’ha motivat a fer la cursa ha estat el donatiu per a la investigació del càncer infantil; i un grup de nens que trobem ja al final del recorregut expliciten la seva emoció dient que l’any que ve repetiran. 

La cursa i caminada familiar té lloc sense cap incident; enmig de camps de vinyes envoltats de flors de tots colors i un verd impactant. El silenci de la naturalesa sols queda interromput per les converses entre participants, les rialles, els esbufecs, les petjades, i la música del mòbil d’alguns corredors; que poc a poc van arribant a la meta. 

L’esforç i el desgast en aquesta activitat esportiva tenen la seva recompensa a l’arribada, on després d’un seguit d’aplaudiments i de fotos, els participants es recuperen amb un bon entrepà de botifarra recent feta, un Powerade, aigua, fruita i alguna cosa dolça per aquells que també són llaminers. 

Al voltant de les 11:30h s’anuncia pel micròfon que en breus arribaran els últims participants i es procedirà a l’entrega de premis. Els qui encara mengen la botifarra es comencen a eixugar els morros per si han de pujar a recollir algun premi, i poc a poc la gent es va aplegant al pati del col·legi, mentre encara hi ha alguns i algunes que esbufeguen o descansen asseguts. 

El presentador comença a anunciar els premis: primària de nens i nenes, secundària de nens i nenes, i general d’homes i dones. I, a més, es dóna un premi especial al participant més jove i al més gran inscrits a la cursa; i, un altre encara més especial, a una nena que ha superat un càncer degut a un Sarcoma d’Ewing i que està en tractament a l’Hospital Sant Joan de Déu. L’entrega de premis la fan els representants de l’organització que ha estat conjuntament entre el Club Familiar Fontclara, l’Ajuntament de l’Arboç i l’Escola Camp Joliu –i el suport d’un seguit de patrocinadors. 

Poc més tard de les 12h del migdia, entre foto i foto, els participants comencen a acomiadar-se i la gent va marxant. El volum de gent minva per moments, mentre els voluntaris acaben de recollir i comenten amb il·lusió les experiències viscudes, el que cal millorar, algunes sorpreses, les alegries… i sobretot, les ganes que tenen que es torni a repetir.  

CLASSIFICACIÓ I RUN4VINYES

La General

1. Jordi Reyes  Arnabat (dorsal 169)           1. MªJosé Sánchez Bailén (dorsal 181)

• Josep Serrano Ramírez (dorsal 189)        2. Natàlia Batet Martí (dorsal 20)
• Javier Pérez Serrano (dorsal 155)            3. Esther Vazquez Infante (dorsal 205)

SECUNDÀRIA

1.  Joan Marzal Hernández (dorsal 138)       1. Berta Raventós (dorsal 168)

2.  Joel Curado Caracena (dorsal 227)          2. Gabriela Herraiz Vazquez (dorsal 104)

3.  Marc Marçal Hernández (dorsal 137)       3. Gemma Goitia Gal (dorsal 89)

4. Jordi Esteban  Cervera (dorsal 57)            4. Paula Jané Ruiz (dorsal 113)

5. Felix Martí Mercader (dorsal 133)            5. Mariona Sánchez Martinez (dorsal 186)

PRIMÀRIA

1. Arnau Raventós (dorsal 166)             1.Laia Ramon Aramburu (dorsal 163)

• Biel Luir Barqué (dorsal 123)           2. Irene Ferrer Aranda (dorsal 68)
• Illàn Tomás Vidal (dorsal 198)          3. Aina Ruiz Vazquez (dorsal 178)
• Pablo Garcia Vidal (dorsal 77)          4. Carla Fernández Cantera (dorsal63)
• Martí Sánchez Martinez (dorsal 185) 5. Júlia de Arias Tutusuaus (dorsal 49

Hem de fer un pas enrere a nivell tecnològic per així poder fer-ne tres cap endavant en l’humà”

El proper dimarts, 12 de març a les 19:00, el psicòleg i especialista en addiccions digitals, Marc Masip, parlarà a Camp Joliu sobre un dels temes que més estan treballant els pares i educadors: la presència de pantalles i com fer un bon ús i no un abús dels mitjans digitals.

Marc Masip és el director de l’Institut psicològic “Desconect@” on desenvolupen un programa pioner nascut el 2012 per aprendre a conviure amb les noves tecnologies sense deteriorar les nostres relacions personals i no crear-nos dependències o addicions.

Fa conferències i participa habitualment en diferents mitjans de comunicació. També és l’autor del llibre “Desconnecta”, Planeta Libros.

Segons Marc Masip l’aparició de la tecnologia de la informació ha suposat un important avenç per al desenvolupament de la nostra societat, ja que facilita l’accés a la informació i la comunicació. No obstant això, eines tan útils com el telèfon mòbil i les xarxes socials poden esdevenir un problema quan el seu ús passa a ser excessiu.

Actualment, el 77% dels usuaris amb telèfon mòbil intel·ligent -Smartphone- pateix nomofòbia (por irracional a no estar amb el teu telèfon mòbil totalment disponible). Espanya és el país amb més addicció adolescent a Internet de tot Europa: un 21,3% dels adolescents espanyols són addictes a la Xarxa, enfront del 12,7% de mitjana europea.

S’ha convertit en una cosa habitual veure gent passejant pel carrer sense aixecar el cap de la pantalla del seu telèfon o veure enterbolits els àpats amb desenes de sons d’alerta.

Les relacions interpersonals han passat a un segon pla desplaçades per les pantalles. Expressió de sentiments, resolució de conflictes o declaracions a través d’un vidre que després no són reproduïdes “cara a cara”. Per això volem oferir a la nostra societat una alternativa a un problema tan obvi i hem creat aquest programa psicoeducatiu, amb l’objectiu que tots prenguem consciència dels riscos d’un ús inadequat i excessiu de les noves tecnologies. D’aquesta manera, podrem identificar conductes inapropiades i aprendrem estratègies per modificar-les en la recerca d’un futur més real i millor armat.

Després d’haver iniciat els cursos d’Orientació Familiar per les famílies dels més petits i petites amb gran èxit, posem a la vostra disposició el curs per a pares i mares amb fills/es pre-adolescents i adolescents (de 5è de Primària a 3r d’ESO). Pensem que és molt important poder contrastar les nostres inquietuds diàries amb altres famílies i persones amb molts anys d’experiència en aquests temes. Us animem a participar en el que farem al llarg de 4 divendres de 19 a 21h amb berenar inclòs.

Aquests cursos són una eina pedagògica més per millorar el procés educatiu dels nostres fills i filles i augmentar els valors compartits entre l’escola i la família. També ens proporcionen més estratègies i solucions davant d’aquesta etapa.

El cost del programa és de 100 € per família. El preu inclou també l’assessorament personalitzat. L’Associació de pares se’n fa càrrec del 50%, de manera que els pares pagaran 50 euros dels quals 20 euros s’hauran d’abonar per fer la reserva de plaça per mitjà de secretaria o del professor/a encarregat/a de curs (PEC).

Us adjuntem els temes que es plantejaran.

TINC UN COS NOU (22 febrer 2019) Els adolescents viuen aquest període amb una especial novetat. Estrenen tot: cos, afectes, intel·ligència, relacions, com viure la seva llibertat… Dimensió física

QUÈ MACO SÓC? (1 març 2019) Anàlisi de la vida afectiva dels adolescents. Es mouen per impulsos, emocions, sentiments. Dimensió afectiva

RES S’INTERPOSA EN EL MEU CAMÍ (22 març 2019) Entre aquest ritme accelerat de canvis hem d’ajudar-los a valorar les opcions que apareixen en els seus passos. Ell és qui pren les decisions de la seva pròpia vida; nosaltres l’acompanyem, però no el substituïm Dimensió volitiva

LLUM I FOSCOR D’AMICS (29 març 2019) Mirar-nos en un amic és mirar-nos en un mirall. Dimensió afectiva

El nombre màxim de places és de 30 famílies i us recomanem que us reserveu la plaça el més aviat possible.

Com cada any a Camp Joliu promocionem diverses activitats d’orientació familiar que afavoreixen el diàleg, l’intercanvi d’experiències amb altres famílies i que ens ajuden a millorar en l’educació dels nostres fills i filles.

Per això aquest segon trimestre hem organitzat un cicle de 4 sessions els dissabtes a les 11 del matí (dies 26 de gener i 2, 16 i 23 de febrer), amb el títol “Volem ser els millors pares!” i adreçat a les famílies d’educació infantil i de 1r a 4t de primària.

El Curs d’Orientació Familiar es divideix en tres parts: la primera començarà a les 11h del matí i és un treball en grups petits on es comenta un cas. A les 11:30h hi haurà una pausa-cafè i tot seguit, de 12 a 13h, es farà la sessió general i posada en comú amb un conferenciant.

Els temes que es treballaran seran els següents: 26 de gener:

• Introducció al programa i característiques psicològiques dels fills.
• 2 de febrer: El caràcter dels fills.
• 16 de febrer: Educar per objectius.
• 23 de febrer: Conquerir l’amor.

El cost del programa és de 80 €. L’Associació de pares se’n fa càrrec del 50%, de manera que el cost per les famílies és de 40 euros (20 euros s’hauran de pagar per fer la reserva de plaça a través de secretaria o del professor/a encarregat/a de curs, PEC). El curs també inclou servei de permanència amb monitores per organitzar activitats lúdiques per als vostres fills i filles i facilitar la vostra assistència. 

Us hi esperem! us garantim que aprendreu molt, us divertireu i la relació amb els vostres fills i filles en sortirà enfortida!

L’Imma Ventosa Galimany ha estat 24 anys secretària a Camp Joliu. El 21 de juny serà el seu darrer dia laboral a l’escola i avui hem fet balanç d’aquesta etapa tan important de la seva vida. L’Imma és una dona de lletres: li agrada la poesia,  fer versos, llegir i viatjar. Nascuda a Llorenç, parla un català del Penedès impecable i molt característic. Té un tarannà tranquil i proper que l’ha convertit en una de les companyes de feina més estimades. Un afecte que és recíproc perquè l’Imma diu que ha gaudit molt d’aquesta feina i de l’ambient de Camp Joliu.

Com arribes de Llorenç a Camp Joliu?

Vaig veure un anunci al 3 de Vuit on es buscaven dues secretàries amb coneixements de francès. Després de superar l’entrevista vaig entrar a treballar el 27 d’abril de 1994.

Com era l’escola en aquell moment?

Sí. Feia de secretària a l’edifici central quan l’escola era un internat de nois. Estaven 15 dies a l’escola i 15 dies a casa i teníem alumnes de tot Catalunya, fins i tot de Girona o de Gandesa. Era tot un món on els nois anaven i venien per estudiar els FP d’explotacions agropecuàries, laboratori o jardinera. Aleshores hi havia poc més de 100 alumnes.

Quin canvi.

I tant! De poc més de 100 a més de 1.000 alumnes! Va ser l’any 1997 quan va arribar la primera promoció de noies de l’ESO. Estaven a l’edifici de Les Heures i es va posar una carpa gran (on ara hi ha el menjador de professors) que servia de menjador. Crec que va ser un gran encert per part de la direcció impulsar els estudis de secundària a l’escola. Van començar a arribar alumnes en autocar i recordo que els primers dies de la primera ruta fins i tot vaig fer de monitora.

I anar creixent. 

Els cursos es van anar ampliant fins arribar als estudis de Batxillerat. El curs del 2002-03 es va inaugurar l’edifici de La Vinya i van començar a arribar moltes professores. El personal també anava creixent i sempre hi ha hagut molt bon ambient.

L’ambient és important.

Sí, sempre hi ha hagut molta entesa. El treball m’ha agradat però també aquest clima juvenil i de respecte entre nosaltres. Sempre molt respecte. He gaudit molt de Camp Joliu, ha estat una de les etapes més importants de la meva vida.

Ara arriba la merescuda jubilació.

Sí. Els darrers anys ja he fet una jubilació parcial que em va permetre tenir cura de la meva mare. Tot té un temps i és moment de tancar aquesta etapa. Em costarà perquè Camp Joliu m’ha omplert molt. M’emporto sobretot unes grans companyes i a tot el personal. Aprecio molt a tothom i agraeixo a l’equip que em va donar aquesta oportunitat.

L’Imma acaba la conversa amb un gran somriure i moltes paraules d’agraïment. Li brillen els ulls intentant contenir les llàgrimes de l’emoció. Una emoció que s’encomana i que fa que ens adonem que el millor de Camp Joliu, són les persones.

Us deixem amb les paraules de la Maria Dolors Fernández a la Festa de Fi de Curs. Ella va parlar en representació de les famílies de segon de batxillerat que aquest any acaben una etapa educativa.

Bon dia  a tots i a totes!

Si em permeteu voldria compartir unes paraules amb tots vosaltres.

Sembla que va ser ahir que, per primera vegada vam entrar a formar part d’aquesta gran escola que és “CAMP JOLIU”. Dic formar part, perquè sempre ens hem sentit acompanyats, assessorats i, per què no dir-ho, també estimats. Miro enrere i veig tot el camí recorregut fins  avui i m’he n’adono que la decisió  que vam prendre al venir a CAMP JOLIU va ser la correcta.

Tal i com jo ho veig, estic segura de que aquí,  en aquest acte hi ha moltes mares i pares de poblacions diverses i pensaments molt diferents, però de ben segur que tots tenim un denominador en comú, que és donar el millor als nostres fills i filles, i com que volem el millor, per això estem aquí a “CAMP JOLIU”.

Com a mare, no puc deixar de dir que, els fills de tots nosaltres, un cop deixen aquesta escola per anar a la universitat, per fer mòduls o per començar a formar part del món laboral, veig que els valors que han après com a persones, els coneixements com a estudiants, no haguès estat possible  sense el gran equip docent, directora,  director,  tutors ,tutores i professors i professores , GRÀCIES per la feina  feta, GRÀCIES  per acompanyar-nos en aquest camí tant important, que se’ns dubte és i será la base per poder afrontar els reptes que la vida anirà posant als nostres fills i filles.

Avui aquí, en aquest acte de fi de curs i finals de cicle, veig un gran engranatge que es va movent a poc a poc, però sense aturar-se, cada pinyó engrana perfectament amb l’altre, no hi ha marge d’error, aquest engranatge ha de continuar movent-se, uns marxen i comencen altres, no hi ha marxa enrere. CAMP JOLIU té data d’inici però no té data final, com us dic , aquest engranatge no pararà, teniu el nom, teniu els professionals, teniu la gent, teniu l’eix principal arrelat  totalment en aquesta terra, una terra que van saber treballar les persones propulsores   d’aquesta escola, persones molt valentes i amb  visió de futur.

Per als estudiants que heu fet batxillerat i per tant ja acabeu els estudis aquí, només us vull dir que continueu així, que respecteu i us feu respectar i que podeu dir orgullosos, que vosaltres també veu formar part d’aquest gran engranatge, i pels que canvieu de cicle, no baixeu la guardia  i continueu adquirint quants més coneixements millor,sóu part fonamental pel futur.

Bé, no m’allargo més, estaría  més estona parlant, però no pot ser. Deixeu-m’he dir a tot l’equip docent, que no afluixeu, continueu com ara, vosaltres sou  el lubricant que fa que aquest gran engranatge es mogui perfectament. Segur que vindran temps bons i no tant bons,però vosaltres heu sabut posar a CAMP JOLIU al lloc on és ara, al lloc que li correspon, al lloc dels millors. Tenim el pòdium assegurat.

M O L T E S   G R À C I E S

En motiu de l’Assemblea de Camp Joliu recuperem l’entrevista a Joan Boronat, impulsor i antic president de l’Associació. 

Joan Boronat (Salomó, 1946) ha estat el president de l’Associació de Camp Joliu durant 25 anys. Pagès de professió, aficionat al teatre i pare de dos fills, és un home reflexiu que pensa abans de parlar. Ens explica la seva experiència a Camp Joliu amb la il·lusió d’haver vist créixer un projecte que s’ha fet gran, molt gran. En una carpeta hi té una cronologia escrita a mà del seu pas per l’escola i molts retalls de diari. Ho té tot apuntat però no li cal. Ho recorda de memòria tal i com es recorden les coses importants.

– Com arriba a Camp Joliu un pagès de Salomó?

Per casualitat. Abans, per fer la promoció, es feien arribar fulletons als ajuntaments i a les cooperatives. Vaig trobar un d’aquests fulletons perdut per l’Ajuntament de Salomó i la tardor de 1984 vaig anar a fer una visita. El gener de 1985, el meu fill hi entrava com alumne i nosaltres ens vam incorporar a la Junta de pares l’any 1986.

– Així que gairebé de seguida us vàreu implicar.

Sí, aquell any ens vam incorporar sis matrimonis i això va suposar una important ampliació i per tant més impuls de totes les activitats. Era una escola agrària i marcadament rural, la majoria de nosaltres érem pagesos. Vam participar en diferents fires agrícoles i sempre vam intentar donar a conèixer l’escola a la societat i també a les institucions. Per fer-ho ens vàrem anar reunint amb els successius Delegats del Govern de la Generalitat a Tarragona i amb diferents Consellers del mateix Govern.

– Els inicis devien ser difícils.

Recordo un dinar de Nadal on els pares vam portar les estufes i les bombones de butà. Fins i tot havíem llogat les cadires!

– Com era l’ambient entre famílies?

Hi havia molta amistat entres nosaltres. Era un ambient més rural i més agrari. L’any 1991 vam decidir organitzar la primera calçotada i així ens podíem conèixer tots una mica millor. Es van crear uns vincles molt forts entre nosaltres per la convivència i la bona relació. Encara ara ens trobem un parell de cops a l’any.

– Al final, els millors moments sempre són al voltant d’una taula.

I tant. El dinar de Nadal, el de la Festa Major… Antigament a les reunions de la Junta de Pares preníem un cafè amb un tros de xocolata però vam veure que teníem més gana! Tots érem pagesos que veníem de llaurar i vam començar a fer un pa amb tomàquet informal al final de la reunió. Nosaltres mateixos sucàvem el pa. És en aquests moments que coneixes les persones, les famílies parlen al final de la reunió, quan hi ha el pica-pica.

– Com ha canviat tot.

Hem passat d’una escola que tenia 30 alumnes a una que en té gairebé 1.000! Aquí on estem ara asseguts (estem en una sala de tutories de La Vinya) abans era tot camp, tot vinya! I va costar molt convèncer al pagès per poder tenir aquests terrenys.

– I què sent quan ho veu? S’ho imaginava que podia créixer tant?

És una satisfacció i un goig. Pensa que vam estar 15 anys parlant de fer l’escola de les noies! I tampoc ho vam tenir gaire clar quan vam començar els grups de P3. Però recordo molt una frase d’un dels membres de la junta, l’Albert Rovirosa, que va dir: “Camp Joliu és com una joguina que ens agrada a tots. No siguem egoistes, això ho hem de compartir!”

– Algun moment dolent també haurà patit.

Sí, recordo l’estiu del 97 que vam pensar que no tindríem concert. En 15 dies es van haver de fer moltes gestions, cartes d’alcaldes, de presidents de cooperatives… També recordo una reunió amb la Carme Laura Gili que va començar molt, molt malament. Una primera mitja hora crítica que després es va suavitzar i que ens va permetre tenir el vistiplau per concertar l’ESO. Va ser una gran fita per fer créixer l’escola.

– Quin consell ens dóna a les famílies i professors que ara estem a Camp Joliu?

Perseverança. Lluitar per una bona causa et dóna molta força. Jo sempre recordo una frase del Ball del Sant Crist de Salomó que m’agrada molt i que dic en algunes reunions: “el qui confia i té recte el seu camí, el bon Déu sempre el premia i el guardarà de mal fi”.

– Es pot posar punt i final a 25 anys d’implicació?

No. Per això seguiré venint però ara ja com espectador. Ara ho visc amb més tranquil·litat i ho puc gaudir més.

Acabem l’entrevista mirant retalls de diaris amb notícies antigues i em diu que anirà a dinar amb els professors. Es nota que a Camp Joliu s’hi troba com a casa. Marxa satisfet, amb la mirada brillant, i amb aquella satisfacció que dóna fer la feina ben feta.

Compartim un article sobre els riscos de la sobreprotecció i el model familiar proteccionista. És un article de Natalia Barcáitztegui publicat al blog “Dame tres minutos”. 

Siempre es un placer para mí acomodarme en un rincón de este blog y compartir tres minutos con todos sus lectores. Por eso tengo que agradecer una vez más a José Iribas esta invitación para exponer unas pequeñas reflexiones sobre el modelo familiar proteccionista.

Partimos de la premisa de que la personalidad no es algo determinado en el código genético, sino que es fruto de su educación. El clima social en el que un individuo crece, desempeña un papel fundamental en la percepción de uno mismo, de los demás y del mundo. La familia es el primer contexto del individuo y el principal responsable de la educación de sus hijos, deber que no puede delegar y al que no cabe renunciar.

La familia evoluciona en función de los cambios socioeconómicos y culturales. Se ha pasado de un modelo menos afectivo y duro a la hora de corregir la falta de responsabilidad del niño, a un modelo familiar y social hiperprotector.

En el modelo superprotector a los adolescentes se les quita todo tipo de responsabilidad y creamos una zona de seguridad a su alrededor, con intención de protegerlos frente a una sociedad que consideramos peligrosa.

Los adultos sustituyen continuamente a los jóvenes intentando eliminar cualquier dificultad, para evitar que su estabilidad emocional sea dañada: llevarles a cualquier sitio de la forma más cómoda; reponer lo que pierden sin dilación; ayudar en las tareas escolares para evitar que queden mal y sufran; desautorizar a un profesor si les llama la atención… Los hijos se vuelven inseguros de sí mismos y de sus propias capacidades.

Se ha demostrado que la familia que evita responsabilidades favorece el desarrollo de trastornos psicológicos en la adolescencia, de tipo ansioso, obsesivo, fóbico, depresivo y alimentario.

“Con las mejores intenciones se obtienen, la mayoría de las veces, los peores efectos”. (Oscar Wilde)

Piaget afirma que el joven sólo es capaz de conocer el mundo y sus propias capacidades, a través de la experiencia de obstáculos superados, realizando sus propias acciones y soportando sus efectos. De este modo podrá confiar en sus propios recursos, anticipar situaciones para afrontar las diferentes circunstancias de la vida y lograr un equilibrio psicológico reforzando la autoestima a través de las experiencias personales.

A menudo, los padres, con las mejores intenciones, intentan facilitar a sus hijos sus propios mapas mentalesconfeccionados con creencias maduradas a lo largo de su vida. Olvidan que ellos han necesitado las enseñanzas de sus experiencias vitales. La excesiva intervención paterna, no deja que el adolescente se enfrente a los obstáculos de la vida que van a permitirle confiar en sus propias capacidades y construir el conjunto de pensamientos e ideas que guiará sus acciones futuras.

Los cambios socioeconómicos y culturales, favorecen la implantación de este modelo familiar

• La disminución del número de hijos hace que la atención familiar se concentre en ellos y el aumento desempleo los retiene en casa más tiempo retrasando la autonomía necesaria para convertirse en adulto, en una sociedad en la que el placer y el bienestar son la guía de conducta.

Por otra parte se difunde la idea de que para educar hay que aplicar un método permisivo sin ninguna intervención punitiva, que pudiera generar estrés y frustraciones traumáticas. Sin embargo se demuestra que las familias en las que se permite premiar o sancionar acciones, los hijos poseen una estabilidad emocional más sólida y segura, respecto a los hijos de las familias en las que existe un clima permisivo.

• El mayor número de mujeres en el mercado laboral implica una menor presencia en el hogar y un aumento de su carga de trabajo. Esto provoca un excesivo sentido de culpabilidad ante cualquier problema de los hijos que lleva a los padres a centrarse en cubrir de atenciones afectivas al hijo. Me remito al análisis que realizaba en mi post sobre Conciliación laboral (haz clic en el anexo).
• Prolifera una búsqueda de la amistad entre padres e hijos, cuando realmente se trata de roles diferentes. Al no saber imponerse cuando hace falta, los hijos no encuentran puntos de referencia seguros, y los buscarán en otro lugar. Esta es la fuente de muchos problemas, clínicos o sociales, del adolescente moderno.

La familia debe reinventar sus métodos y lo primero es saber que tenemos que formar personas del siglo XXI

Nuestros hijos se manejan en unos parámetros desconocidos para nosotros. Los cambios tecnológicos han provocado cambios sociales y conductuales, cambios en las maneras de comunicarse y relacionarse, en la forma de pensar y de aprender. Se ha creado una nueva forma de entender el mundo, por lo que se exige una nueva forma de educar. Conozco de primera mano, por razones personales y profesionales, características que se dan en buena parte de la juventud actual. Las hay muy positivas y otras no tanto.

Permítanme un análisis crítico partiendo de que toda generalización es injusta. Pero déjenme llevarlo a cabo a fin de que concluya apuntando algunos retos que indudablemente hay que afrontar:

• Los jóvenes de hoy tienen gran facilidad para procesar información a través de diferentes canales, pero son poco reflexivos y con poca capacidad crítica. Por eso resultan muy vulnerables y fácilmente manipulables.
• Todo es muy intuitivo y ante cualquier dificultad, se impacientan y se bloquean.
• Tienen muy poco en cuenta las repercusiones y el alcance de sus acciones en un mundo intercomunicado. Al caer en continuos errores tienden a desanimarse y hay que motivar Les cuesta mucho el esfuerzo.
• No tienen un planteamiento intelectual sólido y por ello responden ante impresiones, ante una fuerte carga afectiva y emotiva.

Es necesario desarrollar hábitos, que ayuden a que los valores interiorizados se traduzcan en comportamientos externos sanos y estables.

Los padres deben orientar y prevenir a los hijos para que sepan enfrentar situaciones donde puede haber riesgo. Hay que plantearse a qué queremos exponer a nuestros hijos (ocio, amistades, medios de comunicación…) pero no se puede tener un control de todas las situaciones. Es necesario fortalecer la voluntad renunciando a la satisfacción inmediata, cultivando su autonomía y madurez.

Lo más importante es recordar que para educar bien es necesario amar, que formamos con nuestro ejemplo y debemos ser siempre coherentes con nuestras propias convicciones.